L’Europa o la no Europa

Oliver Klein és professor de Ciència Política a la URV i regidor a l’Ajuntament de Cambrils.

Els esdeveniments cauen en comptagotes o s’acceleren segons la urgència. I és veritat que aquells que reflexionem sobre la qüestió sabem des de fa temps que les coses no van gaire bé per la Unió Europea. El Brexit, l’increment del populisme i dels euroescèptics al Vell Continent, la victòria de Macron o la resistència de Merkel, són només alguns clars exemples de cap on es mou el pèndol en cada moment determinant o crisi espontània que ens toca viure.

Més que mai tornen a dibuixar-se i recordar-se les subcultures europees, que mai havien deixat d’existir, però que a força d’invertir en “ciutadania europea” algú pensava que es podrien difuminar finalment: el centre europeu el segueix construint una possible entesa entre França i Alemanya, reforçada per altres països que puguin acompanyar una nova embranzida en el que sempre ha estat un procés amb avenços i retrocessos; els anglosaxons, més enllà del Canal de la Mànega, els més forts dels quals ja no hi són, deixen oberts els temes d’Escòcia, Irlanda, Gibraltar…; els escandinaus, cada vegada més allunyats i amb dinàmiques pròpies i concentrades en el seu espai més immediat; els europeus del sud, tan menyspreats (ens ho recordava no fa gaire el laborista protestant holandès Dijsselbloem) i ara, de sobte, convidats a la refundació; i el gran grup de països que va engreixar la Unió després de la Caiguda del Mur de Berlín, segurament de manera massa ràpida, els que quedaren durant massa temps a l’altra banda del ‘iron courtain’ en paraules de Winston Churchill, sobre els quals hem de reconèixer que ha existit un interès més estrictament econòmic que jurídic o democràtic.

Doncs no tot són diners, Europa! Hem de tornar a una reflexió molt inicial dels discursos de Salvador de Madariaga, Pablo de Azcárate, Robert Schuman o Jean Monet. Moltes vegades cal més esperit i convenciment per part dels qui porten el vaixell i conviden de manera poc convincent a què hi pugem de nou a un trajecte poc clar, o ens demanen de no pensar a baixar-hi a la propera escala! Existeixen moltes més coses interessants per als europeus en el seu conjunt que reduir-ho tot plegat a la moneda única que és l’Euro o la competitivitat de les empreses transnacionals de cada Estat que n’és membre a escala mundial.

No oblidem que les normes del joc sembla que hagin canviat, i gairebé sense adonar-se’n, o no se’n volien adonar, els que en tenien alguna responsabilitat de pilotatge: tornar a dibuixar fronteres, tornar al tancament i al discurs agressiu, ho estan imposant des de l’extrema dreta a l’extrema esquerra, des dels nacionalismes als nous feixismes, de diferent signe, que van mostrant el seu cap cada vegada amb més orgull. Diuen que ser europeista resulta estar a favor de la mundialització i de la globalització, i que això pot ser dolent pels habitants de cada país, perquè no se’n beneficien directament i tot s’ho queden les elits extractives. Que potser tenen raó? Que potser podem tenir arguments intel·lectualment superiors per construir una resposta satisfactòria per aquells qui gosarien apostar per ‘més Europa’, dient totes les veritats, i corregint allò que darrerament s’ha estat fent malament? Som-hi, perquè si no serà massa tard.

Oliver Klein Bosquet

Professor de Ciència Política a la URV i regidor a l’Ajuntament de Cambrils

/by

Benvinguts al gran debat sobre el futur d’Europa

Ferran Taradellas és el director de la Representació de la Comissió Europea a Barcelona.

A diferència de la majoria dels himnes nacionals, l’himne d’Europa no és una cançó de guerra. És l’Himne de l’Alegria, una melodia de Beethoven que posa música a uns versos del poeta alemany Friedrich Schiller. En alemany, per cert, les paraules ‘pau’ i ‘alegria’ s’assemblen força (‘frieden’ i ‘freude’) la qual cosa em fa pensar que el nostre himne és una celebració de l’alegria de la pau. L’alegria d’haver canviat l’odi per la solidaritat, la ruïna per la prosperitat, la guerra per la pau. El 9 de maig, Dia d’Europa, és una bona ocasió per recordar-ho, especialment aquest any que celebrem el 60è aniversari de la signatura dels Tractats de Roma, l’acta de naixement de l’actual UE.

Fa seixanta anys els sis països fundadors de la UE van relegar els fantasmes del passat i van assentar les bases d’un projecte que no només va permetre reconstruir i portar la pau a un continent arrasat després d’un conflicte de dimensions tràgiques sinó que, al llarg dels anys, ha creat un espai de lliure circulació de persones, un mercat únic, una moneda comuna, un tribunal de justícia, un espai europeu d’educació, un Consell Europeu de Recerca que dóna suport a investigadors excel·lents i atrau talent… I allò que va començar amb sis països s’ha ampliat, ha consolidat la democràcia i ha aconseguit reunificar el continent.

Però si els èxits d’aquests 60 anys de projecte europeu són evidents, també ho és el fet que Europa afronta un conjunt de crisis simultànies que l’obliguen a replantejar-se el futur. Just quan la recuperació de la crisi econòmica es començava a sentir la Unió s’ha vist desbordada per un seguit de reptes majúsculs: la guerra de Síria i la crisi de refugiats, el Brèxit, les tensions amb Rússia, el terrorisme…

És el moment de buscar noves respostes a una pregunta que ens ha acompanyat sempre: quina és la pròxima etapa? Ningú pot donar una resposta única, perquè Europa no es pot governar a través de decrets ni dirigir des d’una ‘torre de marfil’. Com ha dit el vicepresident de la Comissió Europea, Frans Timmermans, “Europa no és Brussel·les, ni les seves institucions… Europa és al cor de la gent, és el sentiment que compartim un destí comú”. Per això, la qüestió sobre el futur d’Europa s’ha de sotmetre a la ciutadania.

Fa temps que participo, arreu de Catalunya, en el que anomenem ‘Diàlegs ciutadans’ i que són ni més ni menys que trobades amb la gent. Trobades per parlar amb els ciutadans i escoltar quines són les seves preocupacions, idees, queixes i inquietuds. En aquestes visites em reuneixo també amb representants d’ajuntaments, petits empresaris, estudiants… He fet més d’una trentena d’aquests diàlegs i la pregunta clau és la mateixa: quina Europa voleu?

El president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, va presentar al març un llibre blanc amb cinc possibles escenaris de futur per a la Unió Europea i va obrir el gran debat sobre el futur de la Unió. Ha de ser un debat obert, sense tabús, catastrofismes ni utopies. Un debat sincer i aprofundit sobre què volem que sigui la nostra unió.

Fa seixanta anys Europa va aconseguir el que semblava inabastable: convertir una successió infinita de guerres i destrucció en un llarg període de pau i prosperitat. Però aquesta Europa no és una realitat immutable. Per celebrar el Dia d’Europa, us convido a participar en aquest debat: parleu, opineu, feu-vos sentir! Europa sempre ha estat una elecció i avui ho segueix essent. I la darrera paraula l’han de tenir els ciutadans.

Ferran Tarradellas

Director de la Representació de la Comissió Europea a Barcelona

/by

Municipis oberts a Europa i al món

Xavier Ferrer és el president del CCME.

Estem en un món canviant, ple d’incerteses i amb dificultats d’albirar un futur clar. Els equilibris polítics es desestabilitzen i donen pas a més actors i a conflictes en diferents àrees del planeta, la solució dels quals és complexa. En el pla econòmic, les coses passen molt de pressa i, propiciat per les noves tecnologies, assistim a una revolució que està canviant les relacions econòmiques, amb empreses que tenen més poder que molts estats i amb incidència important en el mercat de treball. I tot això afecta l’escenari social, que esdevé més inestable, amb importants migracions de caràcter econòmic i també polític, que alteren la cohesió social a les àrees afectades.

A més, Europa travessa per dificultats en l’àmbit econòmic, amb una crisi encara no superada, i en el pla polític ens trobem amb una crisi d’identitat europea propiciada per la dificultat de gestionar l’economia i la immigració, especialment el drama dels refugiats que ha abocat alguns governs europeus a tancar-se i partits polítics a apostar per l’anti europeisme i la xenofòbia. Tot plegat, ha generat un estat de la qüestió que ha propiciat descontentament vers la UE i, en part, ha provocat el Brexit i, en el pla internacional, l’elecció de Trump, i que prediu dificultats en l’escenari immediat del 2017 si no revertim la situació explicant a la ciutadania les virtuts i avantatges d’una Europa unida i democràtica. És per això que, des del municipalisme, s’ha d’apostar per Europa i fer saber les virtuts i avantatges que la UE ofereix a la ciutadania, naturalment millorant-ne el que calgui. Per això ens convé que els municipis, que és la institució més propera a la ciutadania, siguin oberts i actius a la realitat més propera, però també a Europa i al món. La internacionalització de les ciutats i els territoris ja és un fet i una necessitat, i cal ser-ne protagonistes directes.

D’aquesta dimensió estratègica internacional de les ciutats i dels territoris en parlarem el pròxim dia 3 de maig a Tarragona, en una jornada amb experts i casos d’èxit i bones pràctiques de municipis i territoris que ja han assumit aquest rol.

L’actual viabilitat del projecte europeu i la inevitable projecció internacional del món local es necessiten per oferir a la seva ciutadania un espai de cohesió, solidari, innovador i de progrés que ens garanteixi una estabilitat política, social i econòmica d’acord amb els valors de l’ètica, la pau i la seguretat.

Xavier Ferrer

President del Consell Català del Moviment Europeu (CCME)

/by

La Unió Europea està de celebració

Malina Gaianu

Malina E. Gaianu és estudiant de Dret a la Facultat de Ciències Jurídiques de la URV i representat de la Filial espanyola en la Lliga d’estudiants romanesos a l’estranger (LSRS).

El 2017 és un any de celebració pel bloc europeu. Per començar, perquè es compleix el 60è aniversari del Tractat de Roma, que ha donat lloc al que coneixem avui dia com la Unió Europea. Segonament, perquè el programa Erasmus (actualment Erasmus+) compleix el seu 30è aniversari des que es va implementar. I en darrer lloc, perquè l’1 de gener de 2017 es va celebrar el 10è aniversari de l’adhesió de Romania a la Unió Europea (UE).

Ja ha passat una dècada d’aquest fet i Romania (igual que els altres Estats membres de la UE) compta amb representants en totes les institucions europees i els seus ciutadans gaudeixen dels drets que li atorga la ciutadania europea. Així mateix, el romanès s’ha convertit en llengua oficial de la Unió.

No obstant això, les relacions Romania-UE van començar a principis dels anys 90 amb la firma de l’Acord Europeu d’Associació. El 1995, Romania va sol·licitar la seva adhesió a la Unió Europea. Quatre anys més tard, es va decidir obrir les negociacions en el marc del Consell Europeu d’Hèlsinki, però aquestes no van començar fins al 2000. El Parlament Europeu, el 2005, va donar llum verda a l’adhesió de Romania (i també de Bulgària) i, posteriorment, la Comissió Europea va emetre un informe positiu respecte aquest fet. Finalment, el Consell Europeu va confirmar que Romania entraria a formar part de la UE a partir de l’1 de gener del 2007. Recordo fa deu anys quan la meva ciutat natal, Sibiu, es va vestir de gala per rebre el premi de Capital Cultural Europea sota el lema Ciutat de Cultura, ciutat de cultures.

Pels que encara no coneixen el meu país, aquest es localitza a l’est d’Europa, a unes tres hores amb avió des de Barcelona. Gràcies al romanès Henri Coanda –que va ser pioner en aerodinàmica i el constructor del primer avió de reacció del món–, ara podem utilitzar aquest mitjà de transport. La seva capital és Bucarest (està situada a la mateixa latitud que Venècia o Bordeus). Els Carpats travessen el centre del país (també es coneixen com els Alps de Transsilvània). Després de la novel·la de Bram Stoker Dràcula, publicada el 1897, Transsilvània es va associar a una zona de vampirs. El riu Danubi acaba el seu viatge –després de travessar vuit països– al Mar Negre, formant un dels aiguamolls amb més biodiversitat al món al Delta del Danubi.

Malina E. Gaianu

Estudiant de Dret a la Facultat de Ciències Jurídiques de la URV i representat de la Filial espanyola en la Lliga d’estudiants romanesos a l’estranger (LSRS)

/by

Derecho de Asilo: investigación, estudio y análisis político, social y jurídico

Jorge Regidor és jurista i col·laborador d’Europe Direct Tarragona.

El derecho de asilo es un derecho humano reconocible y de obligatorio cumplimiento para todos los Estados que estén obligados en la medida que tengan firmados Convenios Internacionales sobre la materia. Es uno de los derechos humanos más antiguos de la humanidad, ya que desde la edad media se produjeron numerosas oleadas de perseguidos por motivos religiosos o territoriales.

Da lugar al principio de inmunidad, por la cuál una persona deber ser siempre respetada y no violentada. Debe definirse como una protección que presta un Estado en su territorio a personas que no son nacionales suyos y que llegan a él perseguidas por motivos políticos u de otra índole, y que se hallan en situación de grave peligro individual en el Estado de procedencia o, en términos de derecho internacional, Estado perseguidor.

En definitiva, un refugiado es una persona que se ha visto abocada a llevar a cabo un desplazamiento forzoso de su país por haber sufrido graves violaciones de derechos humanos debido a la descomposición de las instituciones democráticas, la proliferación de agentes no estatales perseguidores, la diversidad de diferentes formas de criminalidad, problemas económicos, conflictos bélicos y otras e infinidades formas de persecución y de violación sistemática de los derechos humanos.

A nivel normativo, la regulación genérica del derecho de asilo se halla en el Art. 14 de la DUDH “en caso de persecución, toda persona tiene derecho a buscar asilo y a disfrutar de él, en cualquier país. Este derecho no podrá ser invocado contra una acción judicial realmente originada por delitos comunes o por actos opuestos a los propósitos y principios de las Naciones Unidas”.

La problemática de los refugiados en guerras y conflictos de África, más conocidos como refugiados en masa, los desplazados por terrorismo, el caso de los refugiados haitianos en las costas de Alta mar en los EEUU, el desastre humanitario que significó en conflicto de la ex-Yugoslavia, los kurdos, los refugiados palestinos con apoyo jurídico de la UNRWA (oficina de socorro para la ayuda de Palestina), los casos de refugiados medioambientales debido al cambio climático o los últimos refugiados en Italia de Libia y Túnez y los actuales refugiados que provienen de Siria son muchos de los diferentes casos que existen a nivel mundial.

Desde los gobiernos actuales se debe fomentar la política de asilo desde la perspectiva de facilitar, promover y ayudar al interesado a solicitar sin temor una petición de y reforzar ante los gobiernos las garantías de asistencia jurídica gratuita en el acceso al procedimiento y durante el mismo.

Jorge Regidor Sánchez

Jurista, col·laborador d’Europe Direct Tarragona

/by

Europe Direct Tarragona, més a prop teu

Malina Gaianu

Malina Gaianu durant la xerrada realitzada a l’escola El Miracle de Tarragona.

Com a estudiant de pràctiques al centre d’informació Europe Direct Tarragona he tingut l’oportunitat de viure, des de dins, el desenvolupament d’una de les seves tasques més importants, apropar Europa a la ciutadania. En aquest cas, els beneficiats han estat els alumnes de 6è de primària de l’escola El Miracle de Tarragona.

L’objectiu de la xerrada ha estat explicar els orígens de la Unió Europea i la importància de la seva creació per a la convivència i la pau entre els Estats membres. Així mateix s’ha destacat la celebració del 60è aniversari del Tractat de Roma, que va assentar les bases del que es coneix avui dia com la UE.

Finalment, s’ha volgut donar a conèixer els valors i símbols que representen la Unió i convertir els alumnes en representants d’aquesta perquè transmetin l’après als seus familiars i amics, ja que en un futur seran ells els qui perfilaran el camí de la Unió Europea. Però sempre tenint en compte el que ja hem construït, una Unió que fomenta la cooperació pacífica, el respecte de la dignitat humana, la llibertat, la democràcia, la igualtat, la tolerància i la solidaritat entre els diferents Estats europeus.

Cal destacar que l’interès i les ganes que han aportat els alumnes en relació a  aquesta activitat, ha fet possible l’assoliment amb èxit dels objectius establerts al principi d’aquesta.

Malina E. Gaianu

Estudiant de Ciències Jurídiques de la URV

/by

Igualtat i ciutadania: reptes per a la Unió Europea

Inma Pastor és directora de l’Observatori de la Igualtat de la URV.

Celebrar, de nou i cada any, el dia 8 de març per reclamar igualtat entre homes i dones pot semblar, per a moltes persones, una celebració irrellevant i una reiteració. I potser tenen raó: fa més de 20 anys que les Nacions Unides, a la quarta Conferència Mundial sobre les Dones a Beijing, van acordar la manera com calia superar les desigualtats, el “mainstreaming” de gènere; recorden el concepte? I fa també poc més o menys els mateixos anys, que la Unió Europea, amb l’aprovació del Tractat d’Amsterdam, va fer seu el principi d’igualtat entre homes i dones com un objectiu en l’execució de totes les polítiques. Des d’aquell moment han estat diverses les iniciatives polítiques, públiques i institucionals, però també del sector privat, d’empreses i organitzacions, que s’han sumat a la idea que la igualtat és un dret i, incorporar dones, una bona estratègia pel creixement. Tanmateix, la vida quotidiana ens mostra realitats diferents per homes i dones, o almenys per la majoria. Són molts els exemples que podríem posar per mostrar-ho: la menor participació de les dones en representació política, menor accés de les dones a càrrecs de poder i decisió, més atur i salaris més baixos també per elles… Podríem, també, referir-nos a la realitat d’altres països on la situació de les dones és encara pitjor: on la igualtat ni tan sols està reconeguda en la legislació, països on les dones reben prohibicions directes que limiten enormement la seva vida, països on la violència masclista és una pandèmia… Totes aquestes realitats les podem quantificar i reflectir en xifres. De fet, avui en dia tenim xifres per mesurar i quantificar tota –o gairebé tota– la realitat.

Tanmateix, en moltes ocasions, aquest esforç d’objectivar la desigualtat no aconsegueix canviar la realitat de manera contundent. Perquè això és el que necessitem les dones: un canvi profund en les mentalitats, un canvi contundent en l’organització de la societat, una transformació radical dels estereotips i rols que assignem a les dones i als homes i que ens col·loquen, sistemàticament, com un grup qüestionable, criticable, millorable. Les dones que es dediquen a la política viuen en primera pell aquestes crítiques quan són objecte de burles per la seva manera de vestir o quan són menyspreades les seves opinions; però també les noies joves –molt joves diria– són objecte dels estereotips quan estan sotmeses a una moda hipersexualitzada que les incita a tenir cossos perfectes, a mostrar el seu cos com si fos un objecte de consum per als homes–un objecte més–. I també ho són les mares que han de triar entre treball i família perquè cuidar dels menors o, cada vegada més, cuidar dels grans, continua sense ser una tasca compartida per la major part dels homes.

Celebrar un altre 8 de març ens permet recordar que queda molt per fer si volem que homes i dones visquin igualment lliures. Ens permet recordar que tot i els avenços de la Unió Europea en matèria d’igualtat necessitem més que mai el compromís de les institucions amb la igualtat. La Unió Europea ha mostrat el seu compromís a través de programes com “Drets, igualtat i ciutadania” que preveu el finançament de projectes per la igualtat, de documents com el Compromís Estratègic per la igualtat de gènere 2016-2019, d’organismes com l’Institut Europeu de Gènere que ha desenvolupat eines importantíssimes com l’Índex Europeu d’Igualtat de Gènere. Ara necessitem també el compromís individual de cadascun dels ciutadans perquè davant d’europarlamentaris que s’atreveixen a insultar i menysprear les dones cal una postura també contundent per mantenir, sense retrocessos, el principi d’igualtat entre homes i dones.

Inma Pastor Gosálbez

Directora de l’Observatori de la Igualtat de la URV

/by

Igualtat de gènere a la UE: a mig camí i a ritme massa lent

Maria Teresa Calvo, representant del Parlament Europeu a Barcelona.

Si no es fan canvis significatius, caldran 70 anys per aconseguir a la UE la igualtat de retribució entre dones i homes per una mateixa feina, 40 anys per aconseguir un repartiment equitatiu de les tasques domèstiques, 30 anys per aconseguir que la taxa d’ocupació de les dones sigui del 70%, i 20 anys per assolir l’equilibri de gènere en política. El Parlament Europeu aprovarà la setmana vinent a Estrasburg, en sessió plenària, un informe de la comissió de Drets de la Dona i Igualtat de Gènere, del qual n’és ponent l’eurodiputat Ernest Urtasun, on es reclama que “no hauríem d’acceptar que calgui esperar diverses dècades per assolir una veritable igualtat de gènere a Europa”.

La directiva europea del 2006 per promoure la igualtat de gènere en el mercat laboral no ha aconseguit tancar la bretxa salarial entre homes i dones; tot i que les dones ja comptem de mitjana amb un nivell educatiu superior al dels homes, a la UE encara cobren de mitjana el 16,1% menys que els homes -xifres del 2014-, tot i que hi ha diferències significatives en els diferents països de la UE (a Espanya ronda el 15%).

El 2015, el 43% de les dones entre 30 i 34 anys havien completat estudis superiors, davant un 34% dels homes. L’objectiu de l’agenda Europa 2020 era arribar al 40% i les dones ja el vam superar l’any 2012, mentre que els homes segueixen diversos punts per sota d’aquesta marca. Amb tot, malgrat els majors nivells d’èxit educatius entre les dones, continuem infrarepresentades en àmbits com la ciència, la tecnologia, l’enginyeria i les matemàtiques, on la nostra participació està sobre el 12% des de fa ja molts anys i no mostra signes de millora; i en posicions de direcció, on només el 6,5% d’aquests llocs a les empreses que cotitzen en borsa a la UE són dones. Pel que fa a la representació de les dones en la vida política, representem el 37% dels membres al Parlament Europeu, mentre que som de mitjana el 29% als parlaments nacionals dels 28 Estats membres; i només dos Estats membres tenen paritat de gènere als seus governs: Suècia i França.

Si la bretxa salarial és important, la diferència en la quantia de les pensions és encara més gran, a causa de la desigualtat en el mercat de treball, ja que un major percentatge de dones té ocupacions a mitja jornada, una remuneració més baixa per hora o s’acullen a permisos parentals o per a la cura de familiars. En 2014, la bretxa en pensions entre homes i dones ascendia al 40,2% de mitjana, segons l’Índex d’Igualtat de Gènere que realitza l’Institut Europeu per a la Igualtat de Gènere (EIGE, per les seves sigles en anglès). A més, entre l’11% i el 36% de les dones a set països de la UE -Àustria, Bèlgica, Espanya, Grècia, Irlanda, Itàlia i Malta- no perceben cap pensió.

Segons un Eurobaròmetre del 2016, una majoria (55%) dels ciutadans europeus vol una major implicació de la UE en matèria d’igualtat de gènere. En resum, la Unió Europea encara està a mig camí cap a la igualtat de gènere, i els avenços han estat lents, amb una millora insuficientment perceptible en la darrera dècada. El Parlament Europeu està promovent un seguit d’accions per posar fi a aquesta bretxa. Actuem juntes!

M. Teresa Calvo Mayals

Cap de l’Oficina del Parlament Europeu a Barcelona

/by

S’obre el gran debat sobre el futur d’Europa

Ferran Taradellas és el director de la Representació de la Comissió Europea a Barcelona.

Quo Vadis Europa? Avui, a punt de celebrar el 60è aniversari del Tractat de Roma que va donar origen a l’actual Unió Europea, és moment de mirar enrere i sentir-nos orgullosos de tot el que hem aconseguit plegats, de recordar i si cal recuperar els valors que ens han mantingut units: la pau, la democràcia i la solidaritat. Tanmateix, també és el moment de mirar endavant i de preguntar-nos si el model que tenim pot millorar-se i quina Europa volem per les generacions futures.

És per aquest motiu que el president Juncker acaba de presentar el Llibre blanc sobre el futur d’Europa, un full de ruta amb cinc possibles escenaris de futur per a la UE. Aquest document obre un procés de reflexió col·lectiu que implicarà el Parlament Europeu, els parlaments nacionals, els governs, els pobles i regions d’Europa, la societat civil, a tothom que tingui alguna cosa a dir.

Fa 60 anys, i amb el somni d’aconseguir una Europa unida i un futur sense guerres, els pares fundadors de la Unió Europea es van embarcar en un viatge llarg i ple de dificultats: el de la integració europea. Van canviar les armes i el camp de batalla pels acords i per la creació d’un espai comú de pau, democràcia, prosperitat i estat de dret. Però avui, 60 anys després, ens trobem en una cruïlla: hi ha veus que pensen que la UE ha de tenir més competències i que s’ha d’avançar cap a la integració i n’hi ha que, al contrari, qüestionen el valor afegit que aporta la Unió als seus ciutadans.

Després del Brèxit i de veure com la UE no ha pogut afrontar amb tota la rapidesa i eficiència que requerien la crisi econòmica o la crisi dels refugiats, és moment de pensar com podem adaptar la nostra unió a 27 a les necessitats i els reptes del segle XXI. Per donar forma al nostre futur cal que ens hi impliquem. El debat ha començat.

El Llibre blanc només és el tret de sortida d’aquest debat, la contribució del president Juncker a la cimera de caps d’Estat i de Govern que tindrà lloc a Roma el proper 25 de març. Aquest document ha de servir fer fomentar un debat molt necessari. Des de la Representació de la Comissió a Barcelona fa anys que vam llençar una sèrie de diàlegs ciutadans per conèixer quina Europa volem des de Catalunya i les Illes Balears. He recorregut personalment més de 30 pobles i ciutats recollint les inquietuds i propostes dels ciutadans sobre el futur de la UE. I ho seguiré fent, la propera cita és el 23 de març a la Roca del Vallès. Com he fet fins ara, transmetré els comentaris dels catalans i balears a Brussel·les perquè alimentin el debat sobre el futur de la UE que ha de cristal·litzar-se amb el discurs sobre l’Estat de la Unió del president Juncker el setembre del 2017.

El president Juncker ho ha deixat molt clar: cal escoltar als ciutadans, perquè són els ciutadans els que tenen la darrera paraula sempre. I és per això, que aquesta reflexió només pot concloure quan els ciutadans europeus diguin la seva, és a dir, a les eleccions al Parlament Europeu que se celebraran el 2019.

Ferran Tarradellas

Director de la Representació de la Comissió Europea a Barcelona

/by

El gran instrument europeu per lluitar contra la desigualtat

Ferran Taradellas és el director de la Representació de la Comissió Europea a Barcelona.

Diversitat; això és el que aporten les regions europees al projecte comunitari. Per mantenir el seu protagonisme cal garantir que els ciutadans de totes elles gaudeixin d’un nivell de vida equivalent. Per a això serveixen els fons de cohesió europeus, tal com demostra l’avaluació de les inversions fetes per la UE a escala regional entre el 2007 i el 2013 i que la Comissió Europea acaba de publicar.

Els fons regionals europeus són probablement una de les forces d’inversió més importants del continent. Parlem de 346.500 milions d’euros invertits arreu de la UE: 26.600 milions a Espanya, dels quals 679 milions a Catalunya. Per cada euro invertit s’han generat uns beneficis de 2,7 euros i aquests beneficis s’estendran fins més enllà del 2023. Perquè els fons de cohesió europeus no són només intervencions puntuals, sinó que busquen enfortir la capacitat de les regions a l’hora d’ajudar i oferir solucions davant problemes molt presents en el dia a dia dels ciutadans amb resultats concrets.

Per exemple, millorant l’accés a aigua potable amb el finançament de dues plantes dessalinitzadores al Prat del Llobregat —la més gran que s’ha fet a la UE— i al riu Tordera. O amb la construcció de canals d’irrigació a les terres de Lleida. Aquestes noves infraestructures permeten no només millorar la gestió d’un recurs tan preuat com és l’aigua, sinó que també contribueixen al desenvolupament sostenible a Catalunya i arreu de la UE.

De fet, el finançament d’infraestructures és una peça clau per als fons de cohesió perquè contribueix a reforçar les capacitats econòmiques locals i a donar resposta a necessitats a curt i llarg termini. Això és especialment important en un context de recessió com el que hem patit els darrers anys i on aquests fons han servit per pal·liar els efectes de la crisi i mantenir la inversió allà on no arribava la capacitat estatal o regional.

Però els fons de cohesió no només impliquen la construcció d’infraestructures per millorar la comunicació i el transport –entre els projectes finançats hi ha la línia d’alta velocitat entre Barcelona i París, l’expansió del Port de Barcelona o la millora de l’accés a internet a les zones rurals. També han ajudat a crear centres d’investigació de primer nivell, on la cooperació entre Catalunya i la resta d’Europa es fa palesa. L’Institut de Ciències Fotòniques de Castelldefels o l’institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries de Lleida en són només una mostra.

Són projectes que han contribuït a reforçar la cooperació transfronterera, per exemple amb la creació d’un hospital a la Cerdanya que ha millorat els serveis sanitaris que reben els ciutadans d’una banda i altra dels Pirineus. I, sobretot, són projectes que permeten superar barreres que van més enllà de les físiques, com les d’ètnia o de gènere.

Incloent la perspectiva de gènere en el finançament d’activitats per mitjà del fons de cohesió estem aconseguint millorar la situació de les dones, especialment pel que fa a l’atur femení, la precarietat o la conciliació entre la vida familiar i la laboral.

Problemes com aquests requereixen solucions comunes i aquí és on rau el valor afegit que aporten els fons de cohesió. Cohesió perquè les regions no s’hagin d’enfrontar soles als problemes de la ciutadania; cohesió per garantir que les solucions siguin compartides i, així, millorar la qualitat de vida de tots els europeus.

Ferran Tarradellas

Director de la Representació de la Comissió Europea a Barcelona

/by