Francesc Roca

Francesc Roca és conseller d’Educació, Ocupació i Desenvolupament Econòmic de l’Ajuntament de Tarragona

La Formació Professional ha de seguir sent un referent a la ciutat de Tarragona, formació professional dual, formació per l’ocupació emprenedoria, innovació i transferència tecnològica, mobilitat internacional, formació professional a demanda, formació professional integrada, avui ja disposem a Tarragona d’un bon catàleg de bones pràctiques.

Tarragona ha de seguir sent un model de referència i de lideratge compartit amb l’administració educativa i l’administració laboral de la Generalitat de Catalunya, amb les administracions estatals, amb altres administracions locals, amb els centres educatius públics i privats i de formació per l’ocupació de la ciutat, amb el clúster de la química, amb les empreses i associacions empresarials del territori, amb els agents socials, amb la Cambra de Comerç Indústria, Serveis i Navegació de Tarragona, la Universitat i amb altres territoris d’àmbit comarcal, autonòmic i estatal o europeu.

Un model de formació professional a on “tothom guanya”, col·laboració i responsabilitat compartida “sols no anem enlloc” és avui i demà necessari. Junts seguirem generant i promovem projectes que donin respostes a les necessitats de les persones i de les empreses.

La Formació Professional tarragonina respon avui i ha de seguir responent tant a les necessitats de formació inicial com a les necessitats de qualificació i requalificació de les persones, per tal de facilitar la formació al llarg de la vida i donar a la societat una resposta de professionalització dinàmica ajustada a les demandes socials econòmiques de cada moment i cada sector. Hem de reforçar les oportunitats d’aprenentatge permanent de les persones al llarg de la vida.

Des de la nostra responsabilitat com a govern de la ciutat, hem de seguir contribuint a la millora d’un model de formació, qualificació i orientació a Tarragona, que impulsi la competitivitat de les nostres empreses (microempreses, petites, mitjanes i grans empreses), millorant la competència professional de les persones i alhora la seva capacitació i ocupabilitat. Aquestes fites compartides afavoreixen i afavoriran que hagi més persones formades i amb millor qualificació a fi i efecte d’afavorir la seva inserció, reinserció i progressió laboral, alhora que estimularà el foment de la iniciativa empresarial i augmentaran la competitivitat de les nostres empreses.

Una formació professional de proximitat com la nostra ha de ser adaptable en tot moment a les necessitats competencials de les persones, tenint en compte les seves aptituds de forma individualitzada, atenent a la diversitat i promovent la cohesió social i la integració de les persones amb especials dificultats d’inserció en el mercat del treball. Hem d’adoptar i millorar l’adopció de mesures d’acció positiva a favor d’uns determinats col·lectius per afavorir i facilitar la seva transició entre la formació i el mercat de treball.

  • Els col·lectius amb una especial dificultat en l’accés a l’ocupació, com ara persones amb discapacitat, persones afectades i víctimes de la violència de gènere, persones aturades de llarga durada, persones majors de 45 anys i persones en risc d’exclusió social. S’adoptaran les mesures que facilitin la seva inclusió social, així com la seva participació en les diferents modalitats de formació professional, en igualtat de condicions i integrats en l’oferta general de formació. Així mateix, es podran dissenyar programes específics per a aquests col·lectius.
  • Les dones per a les quals s’impulsarà un disseny d’actuacions específiques com a mesura d’acció positiva per corregir els desequilibris que es produeixin en el mercat de treball.
  • Les persones joves sense titulació, per a les quals s’establiran programes específics de formació professional.
  • Les persones ocupades en petites i mitjanes empreses, la participació serà prioritària en les accions de formació, dissenyant programes específics per a persones treballadores de micropimes.

En definitiva, la integració i transformació professional i orientació a Tarragona, determina que serà clau la necessitat d’elaborar i definir el procés d’aplicació d’un nou model de formació professional, qualificació i orientació guiat pels següents principis rectors:

  1. Innovació, per a aportar noves perspectives per afrontar els reptes de futur i adaptar-se permanentment a les necessitats sectorials i territorials del sistema productiu.
  2. Integració, perquè tot el sistema de formació comparteixi una mateixa estratègia i uns objectius comuns
  3. Qualitat, un sistema de formació orientat a respondre tant a les necessitats de desenvolupament econòmic com a les de qualificació de les persones al llarg de la vida
  4. Articulació, per a consolidar la coherència de tot el sistema facilitant les passarel·les amb l’educació general i amb l’ocupació.
  5. Accessibilitat, per a totes les persones al sistema de formació professional, el qual ha de formar part de l’espai europeu de formació i qualificació
  6. Flexibilitat, per adaptar-se a les necessitats de les empreses i les persones al llarg de la vida
  7. Participació activa de les empreses i dels agents socials, per a respondre a les seves necessitats i contribuir així a millorar la competitivitat de l’economia catalana.
  8. Corresponsabilitat dels departaments de la Generalitat de Catalunya, de l’administració local i dels agents econòmics i socials.

Francesc Roca

Conseller d’Educació, Ocupació i Desenvolupament Econòmic de l’Ajuntament de Tarragona

Fernando Guirao

Fernando Guirao és comissari de l’exposició Ara fa 30 anys: Un espai de reflexió, i catedràtic Jean Monnet d’Història de la Universitat Pompeu Fabra

L’1 de gener del 2016 es va commemorar el 30è aniversari de l’adhesió del Regne d’Espanya a les Comunitats Europees. Amb l’idea de promoure la reflexió pública sobre part de les circumstàncies que han fet de Catalunya una terra pròspera i segura es presenta Ara fa 30 anys, una exposició que es pot visitar en el Centre Tarraconense – El Seminari fins el 14 de desembre.

El moment en què vivim és un moment clau, de canvi i de transformació, a Catalunya, a Espanya, a Europa i al món. Interessa ara més que mai indagar sobre processos d’adaptació a un món canviant que els catalans vàrem viure anteriorment. La modernització econòmica, social i institucional provocada per l’adhesió a les Comunitats va ser, sense dubte, un procés de canvi amb un gran impacte directe i positiu a les nostres vides com a ciutadans.

Què ha significat Europa per a Catalunya i què ha aportat Catalunya a la formació de l’Europa actual són els motius principals de reflexió de l’exposició. Europa representa coses diferents per a cadascú de nosaltres, però tots ens posaríem d’acord al voltant de l’idea de que Europa, de fet, representa potencial de transformació, que es pot aprofitar o no. Quant n’ha aprofitat Catalunya i quant li queda a la Unió Europea actual per a oferir són els dos eixos fonamentals de l’exposició.

L’adhesió de la Península Ibèrica a les Comunitats posava fi a una anomalia respecte de la resta del continent europeu. Europa –que era la manera simplificada de definir els nostres somnis de futur– semblava implicar consolidació democràtica, modernització econòmica i social, convergència institucional i un manà d’ajuda que milloraria el nostre nivell de vida. Calia però preparar-se, i el país es va preparar. No va haver cap altre regió d’Espanya capaç de realitzar un esforç d’adaptació tan extraordinària com Catalunya. Una part molt important d’aquest esforç va recaure sobre el Patronat Català Pro Europa, fundat el 1982, i sobre el Departament d’Ensenyament. Des del Patronat es fa informar, formar i sensibilitzar a la població catalana en el fet europeu i el Departament d’Ensenyament va dissenyar mecanismes d’infiltració a les escoles catalanes de la temàtica vinculada a la integració europea.

Què ha representat Catalunya per a l’Europa comunitària? Des del moment de l’adhesió, la societat catalana ha contribuït activament a definir Europa mitjançant la formulació d’idees, definint projectes col·lectius europeus des de la nova capital europea de la Mediterrània, aportant una nova llengua d’intercanvi cultural i institucional i persones ben preparades per a participar activament a les principals institucions europees. És interessant contrastar aquí les visions del presidents Jordi Pujol i Pasqual Maragall: el primer abocat a aconseguir una representació adequada a la identitat institucional i nivell competencial de Catalunya i el segon més preocupat per apropar l’Europa institucional a les cuites diàries dels ciutadans. L’aportació més significativa que Catalunya ha fet a l’Europa actual és però una ciutadania plenament conscient dels principals valors europeus. La resposta catalana al setge de la ciutat de Sarajevo és una de les seves mostres més vàlides al moment actual.

La Unió Europea s’està tornant irreconeixible. La imatge d’una Europa basada en uns valors amb pretensions d’universalitat ha quedat malmesa amb les diverses crisis viscudes. El President del Parlament Europeu alerta, en una carta adreçada al públic de l’exposició, del “cost de la no Europa”. “Cal cercar solucions comunes a la crisis que vivim actualment, de la qual només podem sortir mitjançant una acció a nivell europeu”, es pot llegir a una de les fitxes escolars d’Europa assumpte jove del 1985. Ens cal més i millor Europa, criden molts, però quina Europa volem exactament, o dit d’una manera diferent, quin preu estem disposats a pagar individualment i com a societats per l’Europa que imaginem? Les respostes només poden venir de ciutadans informats. En aquest sentit, Ara fa 30 anys te com pretensió ajudar a la ciutadania catalana en la tasca d’imaginar i construir una millor Unió Europea amb futur.

Fernando Guirao

Comissari de l’exposició Ara fa 30 anys: Un espai de reflexió

Catedràtic Jean Monnet d’Història de la Universitat Pompeu Fabra

Josep Sánchez Cervelló

Josep Sánchez Cervelló és catedràtic d’Història Contemporània de la URV i director del Centre d’Estudis sobre Conflictes Socials-URV (CECOS).

La II República espanyola (1931-1939) va ser un règim democràtic i parlamentari. La República, des de la seva proclamació el 14 d’abril de 1931, es va veure assetjada pels sectors que li eren contraris: l’Església, l’oligarquia financera i terratinent, els militars africanistes i els cercles polítics conservadors i contrarevolucionaris. Aquest magma va digerir molt malament el triomf electoral del Front Popular al febrer de 1936. Victòria que no van contestar llavors i que a posteriori, després del bany de sang iniciat amb el cop de juliol de 1936, van qualificar de fraudulent per auto justificar-se. Durant la guerra, i malgrat la traïció de les democràcies europees, la República va continuar mantenint el sistema parlamentari i les Corts van seguir reunint-se a Madrid (1.X.1936), València (1.XII.1936, 1.II.1937 i 1.X.1937), Monestir de Montserrat (1.II.1938), Monestir de Sant Cugat (30.IX.1938), Sabadell (1.X.1938) i Figueres (1.II.1939). També a diferència dels franquistes la República es negà a proclamar l’Estat de Guerra fins el 23 de gener de 1939, per tal de controlar les vies que anaven cap a França.

Les democràcies europees, a diferència del que feren Hitler y Mussolini, que donaren suport a Franco, no feren el mateix amb la República i aplicaren la Política de la No Intervenció des de l’agost de 1936 i demanaren a la resta de països europeus que els hi donessin suport. L’objectiu d’aquesta política era impedir que el govern legítim i els colpistes  no poguessin rebre armament d’altres països, però al territori republicà els fiscalitzadors estaven sota el control de Londres i París i al territori sollevat pels alemanys i italians, els primers van exercir una fiscalització molt acurada, els totalitaris van ser còmplices de Franco. A més de que equipararen el govern constitucional amb els colpistes.

La República, com recordà Negrín a Mèxic al 1945, hagué de comprar armes als contrabandistes a més de les que compraren a Rússia, i això resultà car i no era gestionable, perquè el calibre de les municions i de l’armament no estaven unificats i fou un problema per a la guerra. El govern de Casares Quiroga el juliol de 1936, dissolgué l’exèrcit, el que fou un disbarat de proporcions gegantines. Com pot fer-se la guerra sense exèrcit?. La idea peregrina del cap del govern era que, si l’executiu declarava la dissolució de les forces armades, els franquistes no podrien fer el cop d’estat. Però els sollevats en el territori que controlaven declararen l’Estat de guerra i s’afusellà, baix l’empara del Codi de justícia Militar, a tots els dissidents, per tant aquesta mida de Casares Quiroga ha passat a la història com una pífia descomunal.

A l’abril de 1938 les tropes franquistes arribaren a Vinaròs i aïllaren Catalunya de la resta del territori republicà. Per contra-restar l’ofensiva franquista sobre el País valencià s’iniciaren les operacions a l’Ebre i al Segre. L’ofensiva republicana coincidí amb la crisis de Munich del 29-30 de setembre, que es resolgué amb l’acord entre París i Berlín, d’una banda i Berlín i Roma de l’altre de no alterar l’statu quo a Espanya, i permeten que els nazis s’apoderessin de la regió txeca dels Sudets i després que s’annexessin tota Txecoslovaca. Amb aquesta política d’apaivagament les democràcies esperaven evitar la guerra amb Alemanya, però no ho aconseguiren tot i les concessions que feren.

La crisis de Munich fou l’evidència de la derrota del règim democràtic republicà. Aquesta percepció feu que un grup de militars professionals encapçalats pel coronel Casado es sollevaren contra la República. El cop tingué dos nuclis, un a Cartagena que s’alçà el 4-6 de març i que fou aixafat pel govern i el que es produí a Madrid, en col·laboració amb els franquistes del 7 al 12 de març que triomfà.

A la zona Centre sud molts 15.000 republicans  que volien exiliar-se es concentraren al port d’Alacant en espera de transport naval que no arribà. Desesperats molts dels que esperaven al moll es suïcidaren, mentre que per la frontera catalana uns 500.000 republicans, hagueren de marxar del seu univers vital  i coneixerien el que Dante anomenà el dur pa de l’exili.

La guerra no portà la pau. Franco morí al llit i va morir matant, ja que el setembre de 1975 encarà dictà 5 penes de mort.

Josep Sánchez Cervelló (CECOS-URV)

Catedràtic d’Història Contemporània de la URV i director del Centre d’Estudis sobre Conflictes Socials-URV (CECOS)

La intervenció del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) en el cas de l’acomiadament d’una treballadora interina de l’Administració espanyola ha jugat a favor, recentment, d’aquesta ciutadana. I és que el TJUE ha conclòs que a l’hora de pagar-li la indemnització no hi ha d’haver diferències entre ella i un treballador indefinit que realitzi la mateixa feina. Amb aquest cas com a referència, Marta Enrech, estudiant del màster en Advocacia, reflexiona sobre el tema.

INDEMNITZACIONS A TREBALLADORS INTERINS, A L’EXPECTATIVA DESPRÉS DE LA INTERVENCIÓ DEL TRIBUNAL DE JUSTÍCIA DE LA UE

Marta EnrechL’Estat Espanyol és un dels estats europeus amb un mercat laboral amb més contractes temporals i parcials, especialment en el sector juvenil. Així ho afirmen les dades de l’Organització Internacional del Treball. Al costat d’Espanya se situen altres països com Xipre, Romania i Eslovàquia.

Pel que fa a les indemnitzacions derivades de la finalització de la relació laboral, es dóna una diferència de tracte entre treballadors indefinits i temporals, tal com es preveu pels contractes d’interinitat, regulades a l’article 49.1.c) de l’Estatut dels Treballadors (ET), on s’estableix que «no comport[en] l’abonament de cap indemnització».

Davant d’aquesta situació, el Tribunal Superior de Justícia de Madrid (TSJM) planteja una qüestió prejudicial al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) per tal que analitzi si està justificada la diferència en la indemnització per la finalització del contracte d’una treballadora interina del Ministeri de Defensa que feia set anys que ocupava el mateix càrrec, respecte d’un treballador indefinit comparable.

El TJUE ha analitzat si existeix alguna justificació de caràcter objectiu per tal que es doni aquesta diferència de tracte entre un cas i l’altre, ambdós realitzant un treball idèntic. Segons el tribunal de la Unió, la diferència de tracte ha de ser basada en les tasques a realitzar per una i altra, i no exclusivament en la naturalesa temporal del contracte. En virtut d’aquest raonament, el TSJM, ha resolt concedint una indemnització de 20 dies per any treballat prevista a l’article 52 ET a la treballadora amb contracte d’interinitat, no podent existir una discriminació per part de l’empresari o de l’Administració Pública.

A Catalunya, gairebé la meitat dels treballadors temporals de l’Administració són interins. D’aquesta manera, la sentència dictada pel TSJM pot tenir conseqüències molt significatives en el món laboral, a més d’un fort efecte econòmic. I és que aquest nou escenari obre les portes a possibles reclamacions judicials per part de treballadors interins que hagin estat acomiadats recentment, i que considerin que tenen dret a rebre una indemnització, per trobar-se amb una anàloga situació a la demandant.

El debat se situa ara sobre si aquesta sentència, motivada per la intervenció del tribunal europeu, pot desencadenar situacions de conflictivitat laboral i d’inseguretat jurídica, i si comportarà la simplificació de la modalitat contractual actual o un equilibri en les indemnitzacions, sigui a l’alça o a la baixa. Per tot plegat, caldrà veure la reacció dels Tribunals en els propers casos judicials per tenir més pistes sobre quin impacte real acabarà tenint aquesta sentència.

Marta Enrech Calbet (@martaenca),

estudiant del màster en Advocacia

Ferran Taradellas és el director de la Representació de la Comissió Europea a Barcelona.

Ferran Taradellas és el director de la Representació de la Comissió Europea a Barcelona.

Aquí cinc arguments, que són els cinc pilars de la transformació del sistema energètic que ha emprès la UE. Seguretat energètica: importem la meitat de l’energia que consumim i això ens fa massa vulnerables en termes econòmics i polítics. Ens cal un mercat plenament integrat que permeti que l’energia que sobra en un país es pugui consumir en un altre, doni més opcions als consumidors i faci abaixar els preus. Eficiència energètica, per reduir la dependència i ser més competitius i descarbonització, amb mesures per impulsar les renovables i perquè l’energia que es genera localment pugui ser absorbida per la xarxa de manera fàcil i eficaç. Finalment, recerca i innovació: la tecnologia de les renovables ocupa més d’un milió de persones a la UE, genera 130.000 milions d’euros i la UE concentra el 40% del total de patents del sector. Europa té el talent, l’experiència i la motivació per mantenir i reforçar aquest lideratge.

Ferran Tarradellas

Director de la Representació de la Comissió Europea a Barcelona

Ferran Taradellas és el director de la Representació de la Comissió Europea a Barcelona.

Ferran Taradellas és el director de la Representació de la Comissió Europea a Barcelona.

Un dels grans èxits de la Unió Europea ha estat l’eliminació de fronteres interiors. Amb la creació del mercat únic es van permetre la lliure circulació de bens, serveis, capitals i persones, i amb la signatura del tractat de Schengen, també l’eliminació dels controls fronterers. Tots ens hem acostumat a viatjar per Europa amb les mans a la butxaca, sense passaport, ni visats, amb la mateixa llibertat amb la que ens movem dins els nostres Estats membres.

L’eliminació de les fronteres interiors implica que ara tots tenim unes fronteres exteriors comunes. Qui arriba, posem per cas, a l’aeroport de Munich, no només entra a Alemanya, sinó que també ho fa Europa. Amb la creació de l’espai Schengen, tots els Estats membres confiaven en el control fronterer dels seus socis comunitaris, però per desgracia, l’arribada massiva de refugiats i immigrants, ha posat sota pressió moltes fronteres europees, en especial les dels països costaners. Només cal recordar que el mes d’octubre del 2015 arribaven a Grècia, de mitjana, 10.000 refugiats diaris.

És impossible practicar una política migratòria i de refugiats responsable, lluitar contra el crim organitzat i preservar al mateix temps la llibertat de moviment sense un control efectiu de les nostres fronteres exteriors. És un problema europeu que precisa una resposta europea. Nou mesos enrere, la Comissió va fer la proposta per a crear la Guàrdia Europea de Costes i Fronteres. Gràcies a l’aprovació del Consell i del Parlament en un temps rècord, aquesta nova guàrdia ja és una realitat.

En la seva declaració de 1950, Robert Shcuman va dir: “la unitat d’Europa no es farà de cop ni mitjançant un pla únic: es farà mitjançant realitzacions concretes i, primer de tot, creant una solidaritat de fet”. La Guàrdia Europea de Costes i Fronteres posa en pràctica el principi de la solidaritat de fet amb els països fronterers per a benefici de tots.

El nou cos comptarà amb un equip de 1.500 persones que s’ocuparan de facilitar les tasques de cerca i salvament al mar, controlar els fluxos migratoris, gestionar les fronteres exteriors i oferir ajuda operacional i tècnica als Estats membres i a les agències europees existents en la seva tasca guarda-costanera. El nou cos continua la feina que fins ara feia Frontex. Cal recordar que des del 2015 les operacions de la UE al mar mediterrani han contribuït a salvar la vida de més de 400.000 persones i han desactivat 303 embarcacions utilitzades per xarxes de criminals traficants de persones.

Si volem una Europa que ens protegeixi i que vetlli per la nostra seguretat, necessitem una gestió comuna de les nostres fronteres. Si volem que l’espai Schengen funcioni i poder moure’ns sense controls interiors és necessari millorar la protecció de les fronteres exteriors. El nou cos suposa un pas de gegant en aquesta direcció.

Ferran Tarradellas

Director de la Representació de la Comissió Europea a Barcelona

Ferran Taradellas és el director de la Representació de la Comissió Europea a Barcelona.

Molt probablement la paraula «Soteu» significa ben poc per a la majoria de vosaltres. És un acrònim angles que vol dir «estat de la Unió Europea». El Soteu o discurs anual sobre l’estat de la Unió és un dels moments crucials del calendari polític europeu. L’edició del 2016, que el president de la Comissió Europea ha pronunciat davant l’eurocambra el passat 14 de setembre, ha despertat una expectació mediàtica sense precedents potser perquè la UE no es troba en el seu millor moment.

El Brèxit, la crisi econòmica, els atacs terroristes o l’arribada massiva de refugiats han sotmès la Unió a pressions sense precedents que precisen d’una redefinició d’Europa. Per aquest motiu, el president Juncker ha fet una crida aferrissada en defensa de la unitat perquè la Unió Europea respongui a les necessitats reals dels ciutadans. En paraules seves, «hem d’oferir una Europa millor, una Europa que protegeixi i preservi la manera de viure dels europeus, que doni poder als nostres ciutadans i que els defensi dins i fora de les nostres fronteres».

Segons la meva lectura personal, el discurs del president Juncker presenta una Europa més social, que cerca el creixement econòmic sense renunciar al model social europeu; en segon lloc, proposa mesures per reactivar l’economia i completar el mercat interior en molts àmbits: inversions, sector digital, energia o capitals; finalment, l’Europa de Juncker serà una Europa que se centri en les coses grans, en aquelles en què hi aporta més valor afegit. Això vol dir unió econòmica i monetària, seguretat o política exterior i de defensa.

Aquesta visió d’Europa no és purament filosòfica, sinó que es concentra en mesures ben concretes per als propers dotze mesos. Per exemple:

  • Ocupació i creixement: «Europa ha d’invertir en els seus joves, en les persones desocupades i en les empreses emergents (start-ups); avui proposem duplicar la durada i la capacitat de finançament del Fons europeu d’inversions estratègiques».
  • Connectivitat: «Avui proposem que el 2020 tots els pobles i ciutats d’Europa estiguin  equipats amb connexió wifi gratuïta a les principals zones d’activitat».
  • Drets d’autor: «Vull que els periodistes, editors i autors cobrin per la seva feina independentment del fet que l’hagin feta en uns estudis o en a la sala d’estar de casa, tant si es difon on line, com off line».
  • Unió dels mercats de capital: «Una economia gairebé totalment depenent dels crèdits bancaris és perjudicial per a l’estabilitat financera; també és perjudicial per als negocis com hem pogut comprovar durant la crisi financera; és per aquest motiu que és urgent agilitzar la creació de la unió dels mercats de capital; avui la Comissió posarà damunt taula un full de ruta concret per fer-ho».
  • Migració: «Avui engegarem un pla d’inversió exterior ambiciós per al continent africà i per als nostres països veïns, que tindrà el potencial per atreure inversions per valor de 44 000 milions d’euros, una xifra que pot arribar fins als 88 000 milions si també hi contribueixen els Estats membres».
  • Seguretat: «Defensarem les nostres fronteres amb una nova guàrdia costanera i fronterera».
  • Defensa: «Per tenir una defensa europea forta, la indústria de defensa europea ha d’innovar; és per això que proposem que abans no acabi l’any hi hagi un fons europeu de defensa per accelerar i promoure la recerca i la innovació en aquest àmbit».

El discurs sobre l’estat de la Unió dóna el tret de sortida al diàleg entre el Parlament i el Consell per preparar el programa de treball de la Comissió per a l’any vinent. És el punt de partida d’un any intens que pot marcar el començament d’una nova Europa.

Podeu llegir el text del SOTEU aquí.

Més informació del SOTEU en aquest enllaç.

Ferran Tarradellas

Director de la Representació de la Comissió Europea a Barcelona

Ferran Taradellas és el director de la Representació de la Comissió Europea a Barcelona.

Ferran Taradellas és el director de la Representació de la Comissió Europea a Barcelona.

Les arrels clavades a la terra que la va veure néixer fa 1.700 anys. El tronc imponent, contornejat pel pas dels segles, entapissat de corbes, nusos i forats. Les branques donant encara un fruit que ja collien els nostres avantpassats romans. L’olivera Farga de l’Arion, d’Ulldecona, és un monument viu que ret homenatge al passat però que, alhora, ens ensenya a projectar futur.

Perquè la conservació de les oliveres mil·lenàries del Sénia –la de l’Arion és una de les més de 4.000 que hi ha a la zona – és una iniciativa que no només mira enrere, sinó que aprofita tot el potencial d’un paisatge únic per posar en valor el territori i generar noves oportunitats. Aquests arbres monumentals, amb els seus camps voltats de murs de pedra, són un atractiu turístic de primer ordre –el Sénia té la major concentració d’oliveres mil·lenàries del món-, però també un actiu per al sector agrícola i alimentari, així com per a la restauració i el comerç local. De les seves olives se n’extreu un oli d’altíssima qualitat que estan començant a comercialitzar cooperatives i empreses de la zona. S’ho imaginen? Un oli fet amb el fruit d’oliveres que han vist passar segles i civilitzacions, en plena Via Augusta romana!

És per això que el paisatge d’oliveres mil·lenàries del Sénia va ser guardonat amb el Premi de Patrimoni Cultural de la UE Europa Nostra i la tasca que fan la Mancomunitat Taula del Sénia i l’Associació Territori Sénia ha obtingut el reconeixement internacional. El jurat del Premi de Patrimoni Cultural de la UE va destacar “la importància històrica de les oliveres i l’esforç conjunt per preservar i millorar aquest paisatge cultural únic”, així com el fet que el projecte de conservació s’hagi realitzat “en un territori multiregional”, amb la cooperació dels governs de tres comunitats autònomes (Catalunya, el País Valencià i l’Aragó), administracions locals i entitats públiques i privades.

Visitaré el paisatge històric de les oliveres del Sénia i els museus d’oliveres mil·lenàries de l’Aron, a Ulldecona, i Pou del Mas, a la Jana, en una trobada amb els responsables de la Mancomunitat Taula del Sénia el proper 27 de juliol. Serà un honor conèixer de primera mà aquest projecte, que és un exemple a seguir, una mostra del que anomenem ‘bones pràctiques’ que tant ens agraden a les institucions europees. Perquè, n’estem convençuts, l’intercanvi d’experiències i la cooperació a diferents nivells és l’adob ideal perquè fructifiquin idees i propostes que ajuden a millorar la vida dels ciutadans.

L’olivera és un símbol de la cultura mediterrània i europea. També una branca d’olivera, al bec d’un colom blanc, representa la pau. I és l’anhel de pau i de bastir junts un futur millor per a tots el que ha impulsat, des dels seus inicis, el projecte de construcció europea. Les oliveres del Sénia, que han vist com els europeus som capaços del millor –unir-nos per preservar uns valors comuns de pau, solidaritat i respecte a la diversitat- i del pitjor – destruir-nos mútuament en guerres fratricides- en són testimoni . Val la pena que no ho oblidem.

Ferran Tarradellas

Director de la Representació de la Comissió Europea a Barcelona

Ferran Taradellas és el director de la Representació de la Comissió Europea a Barcelona.

Ferran Taradellas és el director de la Representació de la Comissió Europea a Barcelona.

El dimecres de la setmana passada vam celebrar el primer any des que es va posar en marxa el pla d’inversions per a Europa, una iniciativa del president Juncker per recuperar els nivells d’inversió a la UE – molt baixos d’ençà de l’inici de la crisi econòmica global-, i d’aquesta manera generar creixement i ocupació a Europa, la principal prioritat de l’executiu comunitari.

Ara fa un any, quan es va posar en marxa el pla, moltes persones van mostrar la seves reticències o incredulitats davant de l’anomenat ‘Pla Juncker’ que tenia l’ambició de generar 315.000 milions d’euros d’inversió en tres anys a partir dels 21.000 milions d’euros que la Comissió i el Banc Europeu d’Inversions van posar en un Fons Estratègic. La idea és que aquests 21.000 euros servissin de garantia i generessin confiança als inversors privats perquè s’atrevissin a finançar projectes prioritaris per a la UE i, d’aquesta manera, augmentar el nivell d’inversions sense augmentar la despesa pública.

Un any després és hora de mirar els números i fer balanç; i puc assegurar que el pla d’inversions per a Europa comença a donar els seus primers fruits: s’han destinat un total de 12.800 milions d’euros de finançament del Fons Estratègic  per a projectes en 26 dels 28 Estats membres; s’espera que aquests diners generin una inversió de 100.000 milions d’euros i que gairebé 150.000 pimes se’n puguin beneficiar.

Espanya és el 5è país de la UE on el pla d’inversions està generant més inversió: s’han signat 6 projectes d’infraestructures i innovació i 8 acords de finançament amb entitats intermediàries per fer arribar la inversió a les pimes. La catalana Grífols, per exemple, està duent a terme un projecte de recerca en el marc de les teràpies, diagnòstics i solucions mèdiques derivades del plasma per als hospitals. A més a més, Baleària podrà renovar una part de la seva flota amb vaixells menys contaminants també a través d’un acord signat en el marc del pla d’inversions per a Europa.

Aquestes xifres demostren que el pla està funcionant, desmenteix tots aquells que al principi es van mostrar pessimistes i –sobretot- està aconseguint que els diners i les inversions arribin a l’economia real. Sense inversió el creixement econòmic s’alenteix i la competitivitat se’n recent. Per això era necessari donar la volta  a la tendència de decreixement de les inversions a Europa i el pla d’inversions ho està aconseguint. Després d’un primer any superat amb èxit, el president Juncker ja ha anunciat que aquesta iniciativa, que va néixer per durar 3 anys, s’allargarà fins després del 2018.

Ferran Tarradellas

Director de la Representació de la Comissió Europea a Barcelona

Santiago Castellà (opinió)

Santiago Castellà és professor de Dret Internacional Públic i Relacions
Internacionals a la URV.

Els ciutadans europeus som ciutadans de ple dret, amb la totalitat de drets polítics –inclús el sufragi actiu i passiu- allà on residim d’Europa, i independentment de la ciutadania nacional que ens atorga el nostre Estat membre. Per primer cop en la història de les comunitats polítiques modernes, adquirir la ciutadania europea va suposar deslligar radicalment Ciutadania i Nacionalitat. La Ciutadania, nascuda per exclusió de l’estranger com a ciutadà d’una nació, i abans pedigrí exclusiu dels Estats, es reescriu avui a Europa com una ciutadania cívica, postnacional i republicana.

Sobre aquesta base s’està construint l’espai comú europeu de Llibertat, Seguretat i Justícia, basat en el respecte dels drets i les garanties jurídiques més àmplies que s’han conegut mai. Però cal, de cara als ciutadans de fora de la UE, donar una resposta comuna europea encertada a la qüestió que ens plantegen reptes com l’arribada de refugiats a territori europeu.

Santiago Castellà

Professor de Dret Internacional Públic i Relacions Internacionals de la URV