Ferran Taradellas és el director de la Representació de la Comissió Europea a Barcelona.

Sibiu és una ciutat de Transilvània, a la Romania central. Compta amb prop de 150.000 habitants i una temperatura mitjana que no supera els 10º i, d’entrada, se

mblaria que té poc o res a veure amb el destí de la majoria d’europeus. Però  resulta que Sibiu és la ciutat on, d’aquí un any, els líders de la UE es reuniran en una cimera extraordinària, just abans de les eleccions al Parlament Europeu, per adoptar les decisions que han de donar forma a la futura UE. En l’any que queda per a aquesta trobada s’han de completar un seguit d’etapes que el president de la Comissió Europea Jean-Claude Juncker va presentar com el ‘full de ruta cap a Sibiu’ i que inclouen canvis profunds en l’estructura de la Unió per fer-la més democràtica,  més eficient i millor preparada per donar resposta a les necessitats dels seus ciutadans i per encarar els reptes que tenim i els que vindran. Aquest és, per tant, un any per fixar prioritats, per deixar clar quin és el nivell d’ambició que volem per al projecte europeu i per actuar en conseqüència. Caldrà fer tries.

Tal dia com avui, fa 68 anys, una declaració realitzada pel llavors ministre d’Exteriors francès, Robert Schuman, marcava l’inici del camí cap a la construcció europea que ens ha portat fins aquí. Per això el 9 de maig celebrem el Dia d’Europa, que a Tarragona compta amb diverses activitats dirigides tant a les escoles com a universitaris i també en l’àmbit institucional. La celebració del 9 de maig és un bon moment per recordar el camí que ja hem fet des de la Declaració Schuman però, sobretot, per tenir clara quina és la meta a la qual volem arribar. Si ens posem d’acord en la destinació, i si volem que aquesta sigui una Unió més integrada, forta i democràtica, caldrà que fixem bé la ruta cap a Sibiu i accelerem les reformes necessàries. Això implica escollir entre opcions possibles i, per tant, ser també conscients de les renúncies. Com quan ens trobem en una cruïlla, hi ha diverses vies a seguir i cadascuna d’elles té unes conseqüències i uns costos.

Per exemple, quan preguntem als europeus quina és la seva màxima prioritat, la seguretat de les fronteres apareix sempre com una de les primeres opcions. Igual que també queda clar que els ciutadans volen que seguim liderant la lluita contra el canvi climàtic i que esperen que Europa no es quedi enrere en recerca i innovació. Però això implica posar-se d’acord en una gestió més integrada de les fronteres exteriors, avançar en les polítiques de canvi climàtic i de R+D  i, sobretot, destinar-hi el pressupost adient. De fet, aquesta és una de les tries clau que també s’haurà de resoldre d’aquí a Sibiu: la decisió sobre el pressupost a llarg termini de la UE, el que cobrirà el període de 2021 a 2027, per al qual la Comissió ja ha presentat una proposta i que ara hauran de debatre i aprovar el Parlament Europeu i els Estats membres.

Però les decisions no han de venir només dels polítics. Els ciutadans, que finalment són els que tindran la darrera paraula amb les eleccions del maig de 2019, ja poden pronunciar-se sobre les diferents propostes que hi ha sobre la taula per al futur de la UE i que van des de la reforma de la Unió Econòmica i Monetària –amb la creació d’un pressupost específic per a la zona euro, un ministre de finances i un Fons monetari europeu – el desplegament d’un veritable Pilar social europeu o  la posada en marxa d’una política europea d’immigració realment integrada . Des de fa quatre anys la Comissió Europea organitza trobades de comissaris, alts funcionaris i representants de les institucions de la UE amb la ciutadania, els anomenats Diàlegs Ciutadans, dels quals se n’han celebrat més de 500 arreu d’Europa. Jo mateix he participat en diverses d’aquestes trobades, algunes de les quals a les comarques tarragonines, i he tingut l’oportunitat de debatre i escoltar les opinions de la gent del territori. Durant aquest any la Comissió intensificarà encara més els Diàlegs Ciutadans i és previst fer-ne 500 més fins al maig de l’any vinent. Però, a més, per aconseguir que el màxim d’europeus  puguin debatre, opinar i prendre part en la presa de decisions sobre el futur de la UE, ben aviat posarem en marxa una àmplia consulta en línia que estarà oberta a tothom. Ha arribat el moment de prendre les decisions que definiran la nova UE i tots tindrem l’oportunitat de fer-nos sentir i deixar clar quina Europa volem. Si esperem que la UE ofereixi respostes és necessari que, com a ciutadans,  responguem també al nostre torn quan ens pregunten sobre l’Europa que volem. Consulta en línia i eleccions, en els propers mesos, ens donaran l’oportunitat de marcar, des de la ciutadania, quin és el camí que triem per a Europa fins arribar a Sibiu.

Ferran Tarradellas
Director de la Representació de la Comissió Europea a Barcelona

Adrià Calvet, Professor de la URV.

Ja fa 5 anys que a la Facultat de Ciències Jurídiques de la URV, juntament amb el punt d’informació Europe Direct Tarragona, coorganitzem la Simulació del Parlament Europeu a Tarragona, una activitat adreçada principalment als alumnes de la Facultat però que ha estat oberta tant a la ciutadania com a d’altres estudiants de la URV per a que puguin experimentar durant un matí, i de forma simplificada, quin és el dia a dia d’un eurodiputat.

Dividits en grups polítics i en comissions temàtiques, s’aconsegueix generar que els estudiants s’hagin de posar en el paper dels representants polítics que tenim a Brussel·les. Els participants han de fer un pas endavant i expressar el seu posicionament “simulat” d’acord amb el grup parlamentari al qual pertanyen.

Com a docent és molt gratificant observar els teus alumnes en una situació tant simulada com real, en la qual han de defensar la postura del seu grup polític a l’hora de negociar i aprovar resolucions que es votaran finalment al Ple. I les temàtiques poden ser tant variades com la protecció del Delta de l’Ebre i el correcte compliment de les Directives europees, així com la posició de la UE respecte l’arribada de refugiats al territori dels Estats membres.

Aquesta activitat s’ha complementat els últims anys amb un debat amb eurodiputats que s’organitza també a la Facultat de Ciències Jurídiques. I per aprofundir encara més en el coneixement de la UE, inclús els darrers anys hem organitzat un viatge a Brussel·les amb un grup reduït d’alumnes per veure in situ les Institucions europees.

Tot un seguit d’activitats que van néixer amb la idea de donar a conèixer la Unió Europea i d’acostar el seu funcionament tant als estudiants com a la ciutadania en general, i que cada dia que passa ens fan veure de la seva necessitat per entendre la realitat que ens envolta.

Perquè a vegades, les simulacions reals ens porten a entendre i comprendre les realitats simulades.

Adrià Calvet Casajuana
Professor associat a l’Àrea de Dret Internacional Públic i Relacions Institucionals de la URV

Inma Pastor és directora de l’Observatori de la Igualtat, professora de Sociologia IP de la Xarxa Jean Monnet G-NET Equality Training Network, departament d’Història i Història de l’Art de la Universitat Rovira i Virgili.

Fa molt anys que diferents grups de dones van començar a reivindicar drets formals (dret al vot, dret a l’educació, dret a la participació política…) Drets que avui són reconeguts i estan garantits en una part important del mon. La societat europea ha fet passos per convertir aquelles reivindicacions en drets reconeguts. Són moltes les fites assolides i és innegable que la situació ha millorat aquí i en molts altres països (escolarització de les nenes, millora de l’esperança de vida, accés al treball remunerat, participació política…) però una mirada més detallada en lo particular i més àmplia en una dimensió internacional dóna comptes de les persistents desigualtats així com també de les noves, o renovades, discriminacions contra les dones. Qüestions com el no reconeixement del treball de cura i el seu valor, la situació de les dones en el mercat de treball amb més contractes a temps parcial i temporal, així com la bretxa salarial, són elements que reclamen una reflexió. Però també ho són la hipersexualització de les nenes, el retorn de les joguines estereotipades i el reforç de la imatge de les dones com objecte passiu de la sexualitat i la seva cosificació. I especialment ho són el maltractament i l’assassinat de nenes i dones així com les agressions sexuals que pateixen cada dia.

Una reivindicació que afecta a tota la societat
La manifestació feminista del passat 8 de març potser va sorprendre a molta gent, a tots aquells que no van saber veure que la reivindicació de la igualtat no és un tema menor de l’agenda política, perquè quan un tema afecta a tota la societat, no pot ser un tema menor. No són temes menors que en 26 de 143 països, les lleis d’herència reglamentàries estableixen diferències entre dones i homes i que més de 40 països del mon no facin un reconeixement legal de la igualtat entre homes i dones. Ni ho és que 133 milions de nenes i dones hagin patit mutilació genital femenina en els 29 països d’Àfrica i Orient Mitjà on aquesta pràctica és més habitual o que en més de 60 països es nega a les dones el dret a adquirir, canviar o conservar la seva nacionalitat. Tampoc ho és que més del 60% de les persones que no tenen competències bàsiques en alfabetització són dones o que en 29 de 143 països els homes són els caps de família designats legalment.

Realitats totes aquestes amb un grau d’incidència diversa en els diferents països del mon però que conformen una realitat resistent al canvi i davant la qual cal recordar que defensar els drets de les dones no és una qüestió de les dones sinó de tots i totes. Es aquí on entren i prenen sentit les polítiques d’igualtat entre homes i dones, polítiques que portin a la pràctica transformacions socials per fer possible una societat on homes i dones no vegin limitades les seves potencialitats i possibilitats en funció del seu gènere.

A les universitats i també a les administracions públiques i a les empreses i institucions hi ha dones que fa temps que saben com són d’importants aquestes polítiques i que saben com fer-les realitats. Dones que ens han ajudat a entendre com funciona la societat; dones que aporten coneixement especialitzat, acadèmic, rigorós sobre perquè es produeixen les desigualtats de gènere. El seu treball i les seves aportacions ens han donat a conèixer aspectes de la realitat com ara la infrarepresentació de les dones als consells de direcció de les grans empreses i organitzacions, per sota del 10% en el cas de les empreses que cotitzen a borsa; l’impacte sobre les dones del sistema fiscal i les taxes que penalitzen les dones (taxa rosa); la importància de diagnòstics i tractaments mèdics que incorporin la mirada de gènere; la baixa presència de dones artistes als museus i a les exposicions o el menor reconeixement de les aportacions de les dones a la ciència, entre d’altres.

Del coneixement al compromís, a la realitat 
Fruit d’aquest coneixement ara disposem de nous conceptes, de noves paraules, de noves idees que han passat a formar part del discurs acadèmic i també del saber quotidià. Així, des de fa un temps, paraules com patriarcat, gènere, divisió sexual del treball, història de les dones, discriminacions, primera, segona i tercera onada del feminisme, drets de les dones i moltes altres han entrat a formar part del nostre discurs. Paraules, termes que estan presents en els mitjans de comunicació, en els debats i també en la nostra vida.

El resultat de totes aquestes reflexions és que les dones sabem cada vegada més coses de perquè passa el que ens passa. Ara només cal que aquells que tenen responsabilitat i estan al capdavant de les institucions mostrin el seu compromís amb la igualtat i facin tot el possible per fer-la realitat, buscant respostes al perquè ens passa i gestionant els instruments per que no ens passi.

Inma Pastor Gosálbez
Directora de l’Observatori de la Igualtat
Professora de Sociologia
IP de la Xarxa Jean Monnet G-NET Equality Training Network
Departament d’Història i Història de l’Art
Universitat Rovira i Virgili

Ferran Taradellas és el director de la Representació de la Comissió Europea a Barcelona.

Cada any 400.000 persones moren a Europa de manera prematura a causa de la mala qualitat de l’aire i moltes més pateixen problemes respiratoris o cardiovasculars per culpa de la contaminació. Aquestes xifres haurien de ser suficients per fer-nos posar les piles i adoptar mesures eficaces per millorar la qualitat de l’aire que respirem. Però encara podem afegir-hi més dades: es calcula que la mala qualitat de l’aire costa més de 20.000 milions d’euros anuals a l’economia europea.

Garantir una bona qualitat de l’aire per a tothom és prioritari per una Comissió que tal com va anunciar el president Juncker en el seu Discurs sobre l’Estat de la Unió vol construir una Europa que protegeixi els ciutadans. Tenim la responsabilitat de donar resposta, per exemple, als pares d’un nadó que pateixis bronquitis o els fills d’una persona gran amb una malaltia pulmonar.

És per això que aquesta setmana el comissari de Medi Ambient, Karmenu Vella, ha reunit els ministres del ram de nou països europeus, entre els quals Espanya, que encara superen els límits de contaminació de l’aire. Es tracta d’uns límits acordats per tots els estats que es mesuren segons la quantitat d’emissions de nitrogen de carboni, provinents sobretot del tràfic; i en les partícules PM10, més lligades a l’activitat industrial i la producció d’electricitat, que s’haurien d’haver assolit al 2010.

El comissari Vella ha reunit els ministres per  posar-los sobre la taula la urgència de resoldre el problema i per advertir-los que si segueixen sense aplicar les mesures necessàries per complir amb la directiva europea de contaminació s’emprendran mesures legals, és a dir, es denunciarà la infracció al Tribunal Europeu de Justícia.

Com que la  voluntat de la Comissió és que tots els països respectin els límits de contaminació de l’aire i d’aquesta protegir la salut i el benestar dels europeus, ha presentat un paquet de mesures específiques per ajudar els estats membres a promoure, supervisar i garantir el compliment de les normes mediambientals de la UE.

Tenim una urgència i cal que actuem. La contaminació és un dels aspectes que hem de combatre junts, cap estat sol pot resoldre aquest problema. Cal que actuem tots i que anem alhora. Els estats membres van acordar uns límits de contaminació de l’aire que fa 8 anys que s’haurien d’haver assolit. Ja no podem esperar més: s’han de prendre les mesures necessàries per assolir els objectius i millorar la salut dels europeus.

Ferran Tarradellas
Director de la Representació de la Comissió Europea a Barcelona

Santiago Castellà (opinió)

Santiago Castellà, Director de la Càtedra Tarragona Smart Mediterranean City de la URV.

La Jornada de trabajo organizada este próximi viernes por Europe Direct Tarragona y la Catedra Tarragona Smart Mediterranean City nos invita algunas reflexiones sobre la invitación que múltiples documentos de la Unión Europea nos hacen hacia una economía regenerativa y circular. Cuando París acoge su cumbre sobre el clima que conmemora los acuerdos de hace dos años, conviene atender a los cambios no solo productivos sino también de actitud que se están produciendo.

Y es que una nueva concepción emerge con fuerza en la contextopedia de las ciudades inteligentes de la mano del eje de la sostenibilidad: la de Economía Circular. Una expresión que, por su acierto conceptual, está llamada a morir de éxito, incorporándose como un nuevo paradigma o cuanto menos como una aproximación generalizada al análisis de la realidad de sectores económicos, formas de producción y territorios. Frente al modelo de desarrollo lineal progresivo, de huida hacia delante, del capitalismo industrial, emerge un modelo circular, que no rechaza el avance y el progreso en espiral, pero que pretende no dejar a su paso un escenario de tierra quemada.  Los elevados daños ambientales y la brutal degradación del planeta en las últimas décadas han hecho que desde concepciones basadas en la sostenibilidad se busque respuestas efectivas para un crecimiento y un desarrollo realmente sostenible. Superadas, a mi entender, la concepción anti-crecimiento que partía de la piterpanesca pregunta de ¿Por qué hemos de crecer?, emerge con la Economía Circular una concepción global e integradora, capaz de combinar alquímicamente innovación (creatividad), crecimiento (riqueza) y respeto radical por el medio ambiente.

La Economía Circular tiene hoy su principal foco de investigación y difusión en la Fundación creada por Ellen McArthur, la galardonada navegante a vela que en 2005 rompió el récord mundial de la circunnavegación más rápida en solitario del mundo. Retirada de la competición deportiva, en 2010, impulsó una fundación que recogiendo ideas de campos diversos –energías renovables, pensamiento sistémico, biomimetismo, simbiosis industrial, “cradle to cradle”, economía azul…-. Se trata de una economía, inicialmente industrial, reparadora, que pretende retornar a la naturaleza de forma adecuada todo lo de ella extraído, basándose en el modelo de los sistemas de retroalimentación, especialmente los sistemas vivos.  Se trata de una alternativa a nuestro actual modelo de producción lineal basado en agotar las reservas naturales para crear cientos de residuos amontonados en vertederos. La idea es que los residuos son alimento, que la diversidad es un potencial, y la energía ha de ser renovable. Volveremos sobre ello con más espacio, pero hay que recordar que en 2012 la Comisión Europea en su documento “Para una Europa eficiente en recursos” afirma que “En un mundo con una creciente presión sobre los recursos y el medio ambiente, la UE no tiene más remedio que ir a por la transición a una economía regenerativa circular y en última instancia, que utilice eficazmente los recursos”.

Santiago Castellà, Director de la Càtedra Tarragona
Smart Mediterranean City de la Universitat Rovira i Virgili

Artícle publicat al Diari de Tarragona el 13 de desembre de 2017.

L’oficina Europe Direct Tarragona particia en una jornada sobre economia circular el divendres 15 de desembre, més informació aquí.
Fent boca del que es parlarà us deixem l’article d’opinió de l’Eurodiputat Francesc Gambús,  aquí.

L’eurodiputat Franscesc Gambús.

Som conscients que estem llençant el nostre planeta a la paperera? Ens adonem que el canvi climàtic ja és una realitat i està provocant desastres irreversibles?

Quedeu-vos amb aquesta dada: cada europeu consumeix 14 tones de matèries primeres a l’any i en genera unes altres 5 tones de residus. Dóna per pensar.

Què ens ha portat fins aquí? El model econòmic vinculat al creixement industrial dels segles XIX i XX basat en produir, consumir i llençar és insostenible. Malgrat això, aquest model ens ha proporcionat als europeus prou recursos per desenvolupar un estat del benestar que no existeix enlloc més del món. Fins aquí una definició ràpida del problema i, alhora, del repte al qual hem de fer front. I, què podem fer ara?

Hem de transformar aquest model econòmic que malbarata massa recursos i anar cap a una economia més sostenible, més eficient, més responsable. El concepte de sostenibilitat vol dir que hem de repensar-ho tot per poder-nos donar una nova manera de produir i de consumir que no ens arruïni el planeta, però que alhora ens proporcioni els recursos necessaris per mantenir allò de bo que tenia el que hem viscut fins ara: llocs de treball i estat del benestar. Aquest model econòmic ens ha de servir perquè prosperi Europa, però també la resta de països del món, on tots puguem avançar en benestar i també en oportunitats. Un  món que és de tots i que entre tots l’hem de preservar.

El que es coneix com a economia circular és un canvi de model econòmic global plenament sostenible i que es concentra en produir i consumir responsablement, reduir, reutilitzar, reciclar i reaprofitar els nostres recursos, reparar per donar una nova vida al producte, repensar les nostres accions i els productes… Així es converteix un sistema lineal en què tot acaba a l’abocador cap a un sistema circular on res es perd, tot es transforma i tot s’aprofita.

Aquesta solució circular és la gran aposta de la Unió Europea per avançar cap aquesta economia sostenible, eficient, que genera llocs de treball i ens dóna recursos per fer créixer el pilar social. Les directives europees que estem treballant per dur a terme aquesta revolució econòmica aborden tots els sectors i àmbits: la transformació dels residus en recursos, la reducció dels abocadors, amb vocació d’eliminar-los, l’ecodisseny i el disseny intel·ligent, la gestió dels envasos, la reutilització de l’aigua, l’eficiència energètica i l’ús d’energies renovables, el combat contra el malbaratament alimentari i la lluita per a la reducció d’emissions, entre molts altres. Són línies comunes que cada Estat ha d’aplicar i que són les eines europees per complir amb els objectius de l’Acord de París contra el canvi climàtic.

La solució circular ha vingut per quedar-se i és un compromís conjunt davant un repte global indefugible. És per això que ens cal una implicació transversal de tots els sectors econòmics, de les institucions i, per descomptat, de la ciutadania, que probablement és la més disposada a posar-se mans a la feina.

Per no llençar el planeta a la paperera i deixar un món millor als nostres fills, hem d’aplicar  aquesta nova manera de consumir i de produir. I més d’hora que tard.

El repte és conjunt, la solució és circular.

Francesc Gambús
Eurodiputat independent en el Grup del Partit Popular Europeu

L’oficina Europe Direct Tarragona organitza en una jornada sobre economia circular el divendres 15 de desembre, més informació aquí.
Fent boca del que es parlarà us deixem l’article d’opinió de Santiago Castellà, Director de la Càtedra Tarragona Smart Mediterranean City de la URV, aquí.

Des de la crisi econòmica de 2008, vivim una època d’enorme incertesa econòmica, social i mediambiental on s’estan produint grans transformacions en les conductes dels individus. Les perspectives econòmiques i laborals són incertes i la desconfiança en el sistema polític s’ha apoderat dels consumidors a nivell mundial. Tot això ha donat lloc a un fenomen de solidaritat social i associacionisme ciutadà, que busca reivindicar drets socials i reinventar el sistema.

L’auge de l’economia col.laborativa també és fruit d’un cert canvi de valors d’acord amb els quals perd importància la propietat dels béns preferint-se a canvi la possibilitat d’utilització del servei que aquests béns proporcionen. Aquest canvi de valors es produeix en gran mesura a causa de que la crisi econòmica ha provocat una disminució en la renda disponible dels individus i és més difícil accedir al crèdit.

Amb l’expressió “economia col.laborativa” es fa referència als nous sistemes de producció i consum de béns i serveis sorgits a principis d’aquest segle gràcies a les possibilitats ofertes pels avenços de la tecnologia de la informació per intercanviar i compartir aquests béns i serveis, que permeten reduir les asimetries informatives i els costos de transacció que afecten a aquestes activitats, alhora que permeten incrementar l’escala en què es duen a terme i realitzar-les de forma diferent a la tradicional. Es basa en xarxes d’individus i comunitats interconnectades, en oposició a les institucions centralitzades, que estan transformant la forma de produir, de consumir, de finançar i de prestar.

Les realitats que inclou l’economia col.laborativa han rebut diverses denominacions al llarg dels anys i totes elles coexisteixen en l’actualitat. El terme originàriament emprat per descriure el fenomen va ser el de “consum col·laboratiu”, però va resultar insuficient per ser l’economia col·laborativa alguna cosa més que consum. També és freqüent el terme “economia d’iguals”, que s’aplica a plataformes que vinculen a particulars basades en la confiança entre ells, que faciliten tant compartir com la compravenda directa de productes i serveis. L’expressió que ha adquirit més popularitat és la de “economia d’ús compartit” o “economia del compartir” (sharing economy), que es basa en compartir béns infrautilitzats pels seus propietaris, com espais, eines o objectes, per obtenir beneficis monetaris o no monetaris.

En aquest article farem servir l’expressió “economia col.laborativa” que, entenem, inclou totes les anteriors i que és la que ha assumit la Unió Europea i la nostra Comissió Nacional dels Mercats i de la Competència.

Els trets distintius de l’economia col.laborativa són el necessari ús d’internet, la interconnexió en xarxa de persones i/o actius, l’accés a l’ús d’actius tangibles i intangibles desaprofitats, l’assoliment d’interaccions significatives i la confiança i el caràcter obert, inclusiu i global

Com a activitats bàsiques de l’economia col·laborativa s’assenyalen el consum, la producció i l’aprenentatge col·laboratius i les finances i la governança col·laboratives.

Quins són els avantatges i els inconvenients de l’economia col·laborativa? Quant als avantatges s’assenyalen l’optimització dels recursos disponibles, ja que la reutilització i els serveis compartits contribueixen a la cura i sostenibilitat dels entorns; l’estalvi, la major oferta per als consumidors; els beneficis mediambientals i el desenvolupament d’una xarxa de microemprenedors que poden beneficiar-se d’aquest tipus d’iniciatives.

Pel que fa referència als inconvenients, s’assenyalen la manca de regulació i la competència deslleial; l’absència de regulació concreta fa que no hi hagi igualtat de condicions entre els sectors tradicionals i les noves plataformes d’economia col.laborativa; desprotecció del consumidor, a l’existir falta de regulació fa que quan es produeixen abusos els consumidors estiguin indefensos davant aquestes plataformes d’economia col.laborativa; monopolis, encara que aquestes plataformes poden ser beneficioses a nivell individual o per a petites comunitats, també poden generar monopolis en què el benefici que abans percebien molts ara només quedi en mans d’un; l’exclusivitat de les dades, en el sentit que si les empreses que generen big data sobre una població i les empreses d’economia col.laborativa són algunes de les que més pes tindran en el futur, les administracions públiques podrien veures sense la informació necessària per a realitzar una administració eficient. Finalment, s’assenyala que resulta difícil per als usuaris d’aquestes plataformes conèixer totes les funcions i prestacions que se’ls faciliten, ja que aquestes creixen a gran velocitat i és difícil estar al dia de totes les noves que van sorgint i de les que ens podem beneficiar.

Nombrosos estudis apunten ja que l’economia col.laborativa té poc d’aquest adjectiu, arribant a parlar-se de “capitalisme de plataforma”, ja que tals plataformes no comparteixen ni la propietat ni els beneficis amb els usuaris que, de fet, són els que generen valor dins d’elles. Sorgeix així, en contraposició, un nou moviment que pretén tornar a l’arrel de l’adjectiu col·laboratiu i donar lloc a plataformes en què la propietat, el benefici i la responsabilitat siguin realment distribuïts. És el cas del cooperativisme de plataforma, és a dir, de les plataformes propietat dels usuaris que proporcionen recursos que les fan funcionar, ja sigui en forma de treball o de béns o com a consumidors d’un producte o servei, que es governen de forma democràtica i distribuïda i que fins i tot arriben a repartir els beneficis entre els seus copropietaris productors-consumidors. És l’extensió dels fonaments de les cooperatives a les plataformes col·laboratives.

El Parlament Europeu, per la seva banda, assenyala que la Unió Europea ha d’aprofitar els beneficis de l’economia col.laborativa, la qual no s’ha de veure com una amenaça per a l’economia tradicional, però demana normes clares pel que fa a la necessària protecció dels consumidors, el respecte als drets laborals, el compliment de les obligacions fiscals, el règim de responsabilitat de les plataformes col·laboratives i una competència justa. I demana normes que contribueixin a promoure-la, en comptes de restringir-la.

Lluís Carreras Roig
Professor Economia de la URV

 

Artícle publicat al Diari de Tarragona el 8 de desembre de 2017.

L’oficina Europe Direct Tarragona particia en una jornada sobre economia col·laborativa el dimecres 13 de desembre, clica aquí per a més informació.

Francesc Roca

Francesc Roca és conseller d’Educació, Ocupació i Desenvolupament Econòmic de l’Ajuntament de Tarragona

La Setmana Europea  de la Formació Professional del 20 al 24 de novembre és una iniciativa de la Comissió Europea que té com objectiu fer més atractiva la formació professional  i ressaltar exemples d’excel·lència i qualitat. És un moment per compartir: pràctiques docents innovadores, programes de formació professional d’èxit que fomentin el aprenentatge professional, les millores de les competències, el reciclatge professional , les relaciones escola –empresa. I és una oportunitat per conèixer les estratègies europees en matèria de formació professional.

Davant l’actual situació econòmica, la Unió Europea ha rellançat l’estratègia de Lisboa cap a un nou horitzó per a l’any 2020 amb l’objectiu d’aconseguir un creixement intel·ligent, sostenible i integrador. Per a aconseguir-ho, són cabdals les actuacions que es determinen en relació a la formació i aprenentatge al llarg de la vida.

Més en concret, en el paper que la educació i formació han de jugar en la consecució dels objectius 2020, el Consell Europeu destaca que cal reforçar les oportunitats d’aprenentatge permanent per a tothom i en tots els nivells de l’educació i la formació, millorant en especial l’atractiu i l’adequació de la Formació Professional, i  augmentant la participació en l’aprenentatge dels joves i adults que s’enfronten a dificultats excepcionals per a accedir al mercat laboral.

Així mateix, destaca la necessitat de millorar la determinació de les necessitats en matèria de formació, incrementar la seva adequació al mercat laboral, facilitar l’accés a la formació permanent, a l’orientació, i garantir la transició entre el món de la formació i el de l’ocupació.

Segons estudis de l’OCDE, dos terços de l’ocupació que es generi fins al 2020 estarà relacionada amb categories professionals de tècniques vinculades a la Formació Professional.

Unes altres dades  publicades són les de  l’oficina d’estadística europea, Eurostat, què amb motiu del Dia internacional de la Joventut indiquen que els joves d’entre 20 i 24 anys que ni estudien ni treballen, s’han incrementat en els últims 10 anys i han passat de representar el 13,2% del 2006 al 22,2% a finals del 2015. En el conjunt de la Unió Europea (UE) aquest percentatge és del 17,3%.

El nombre joves que ni estudien ni treballen ha crescut a Espanya els últims nou anys el 9%. Espanya és el tercer país de la Unió Europea on més creix aquest col·lectiu, segons Eurostat. En el cas contrari hi ha Alemanya, el país on més ha disminuït la taxa que des del 2006 ha estat d’un 5,9%, seguit de Bulgària (5,3%), Suècia (3,4%), República Txeca (2,9%) i Polònia (2,8%).

En aquest marc 2020, la formació professional ha de respondre, tant a les necessitats de formació inicial, com a les necessitats de qualificació i requalificació de les persones per tal de facilitar la formació al llarg de la vida i donar a la societat una resposta de professionalització dinàmica i ajustada a les demandes socials i econòmiques de cada moment i de cada sector.

Aquesta nova perspectiva sobre la formació professional haurà de conduir a canviar l’estructura de la població activa del nostre país, caracteritzada per un elevat nombre de persones sense cap qualificació o sense qualificació reconeguda i un nombre insuficient de persones titulades en formació professional.

Un canvi en aquesta estructura afavorirà que hi hagi més persones formades i amb millor qualificació a fi i efecte d’afavorir la seva inserció, reinserció o progressió laboral, alhora que estimularà el foment de la iniciativa empresarial i augmentarà la competitivitat intel·ligent i sostenible de les nostres empreses.

Per a la consecució d’aquests objectius, l’actual formació professional ha de continuar impulsant enfocaments de formació oberts i flexibles que permetin als ciutadans definir la seva trajectòria individual.

A Catalunya, en els darrers anys s’ha impulsat  la definició i la posada en marxa d’un nou model que ja ha obert  la via per a començar una transformació de la formació professional com un projecte de país.

Tot i l’esforç fet, cal que s’avaluïn els resultats i no es perdin de vista els següents principis rectors alienats amb la missió d’una formació professional de present i de futur:

La innovació, per aportar noves perspectives per afrontar els reptes de futur i adaptar-se permanentment a les necessitats sectorials i territorials del sistema productiu.

La integració, per que tot el sistema de formació comparteixi una mateixa estratègia i uns objectius comuns.

La qualitat, un sistema de formació orientat a respondre tant a les necessitats de desenvolupament econòmic com a les de qualificació de les persones al llarg de la vida.

L’articulació, per a consolidar la coherència de tot el sistema facilitant les passarel·les amb l’educació general i amb l’ocupació.

L’accessibilitat, per a totes les persones al sistema de formació professional, el qual ha de formar part de l’espai europeu de formació i qualificació.

La flexibilitat, per adaptar-se a les necessitats de les empreses i les persones al llarg de la vida.

La participació activa de les empreses i dels agents socials, per a respondre a les seves necessitats i contribuir així a millorar la competitivitat de l’economia catalana.

La coresponsabilitat dels departaments de la Generalitat de Catalunya, de l’administració local i dels agents econòmics i socials.

En definitiva, un model que impulsi i estengui una cultura de formació permanent al llarg de la vida, i que contribueixi al prestigi de la formació professional en la societat i en les empreses. Un model de formació professional a on “tothom guanya”, on la col·laboració i la responsabilitat compartida és avui i demà necessària.

Francesc Roca
Conseller d’Educació, Ocupació i Desenvolupament Econòmic
Ajuntament de Tarragona

Ferran Tarradellas i Espuny, director de la Representació de la Comissió Europea a Barcelona

Article publicat al “Diari de Tarragona”

“L’Erasmus hauria de ser obligatori. No només per estudiants, també per taxistes, electricistes i d’altres treballadors”. La idea, tan agosarada com suggeridora, la va llançar l’escriptor i semiòleg Umberto Eco l’any 2012, en una trobada d’alcaldes europeus. Eco sostenia que el programa de mobilitat que la UE va llançar fa trenta anys ha suposat una veritable revolució i ha ajudat, més que cap altra iniciativa, a configurar una identitat europea. “És la cultura, i no la guerra, el que fonamenta la identitat europea”, va deixar escrit.

L’Erasmus és, sens dubte, un dels programes més coneguts i millor valorats de la Unió Europea. Va començar el 1987 com un programa d’intercanvi universitari amb la participació d’11 països i poc més de tres mil estudiants que, per primer cop, accedien a l’experiència de completar els seus estudis a l’estranger. Avui són 33 països (els 28 Estats membres de la UE més Turquia, l’Antiga República Iugoslava de Macedònia, Noruega, Islàndia i Liechtenstein) i més de 600.000 persones l’any que hi participen. A més, assumint -si més no parcialment- la idea d’Umberto Eco d’ampliar l’Erasmus perquè se’n pugui beneficiar més gent, des de 2014 Erasmus s’ha convertit en Erasmus + i s’adreça no només a persones que cursin estudis universitaris sinó també a estudiants d’altres nivells d’educació, a professors, a aprenents, treballadors en pràctiques i voluntaris.

Aquest 2017, any en què celebrem el 30è aniversari, s’ha arribat a la xifra de 9 milions de beneficiaris del programa Erasmus. Nou milions de persones que han accedit a l’experiència d’estudiar, treballar, formar-se o participar en projecte de voluntariat en un altre país. Nou milions de vides que han eixamplat els seus horitzons i s’han acostat a d’altres llengües i cultures. Nou milions d’europeus que han adquirit una formació, unes habilitats i un bagatge que els preparen millor per al futur i que ajuden a bastir, de retruc, una societat més plural i més oberta. Només cal parlar amb antics estudiants Erasmus per copsar el potencial d’una experiència capaç de marcar un abans i un després en les vides de molts joves.

Al llarg d’aquest any, des de la Representació a Barcelona hem anat recollit els testimonis de persones, algunes conegudes, d’altres anònimes, que ens han explicat el que va significar per a ells viure i estudiar en un altre país de la UE. Des dels cantants David Carabén, de Mishima; Joan Enric Barceló, d’Els Amics de les Arts, i Anna Roig, d’Anna Roig i l’ombre de ton chien, fins a la periodista Ariadna Oltra, el psicòleg Rafael Santandreu o l’actriu i directora de cinema Elena Martín. Tots ells han participat en un Erasmus i tots coincideixen que l’experiència els ha marcat, tan professionalment com personalment.

El vicepresident de la Comissió Europea, Jyrki Kateinen, ell mateix ex-estudiant Erasmus, deia també amb motiu del 30è aniversari que “la mobilitat amplia els nostres horitzons i ens fa més forts”. La frase és vàlida per a les persones que participen en l’Erasmus, individualment, però s’aplica també, i sobretot, a la societat europea en conjunt, que s’enforteix gràcies a aquests intercanvis.

L’Erasmus + té un pressupost de 14.700 milions d’euros entre 2014 i 2020 i la voluntat de la Comissió Europea és no només mantenir, sinó seguir augmentant els recursos i l’abast d’aquest programa. “Cada euro que invertim en Erasmus + és una inversió per al futur; el futur d’una persona jove i de la nostra idea d’Europa”, ha dit el president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker. El president de la Comissió també ha deixat clar que el 30è aniversari d’Erasmus és una bona ocasió per fer balanç dels èxits d’aquest programa, però també és el moment de començar a preparar el que ha de ser a partir de 2020. “Ara que celebrem els nou milions de participants al programa, ens hem d’assegurar que som nou vegades més ambiciosos amb el seu futur”.

Una de les iniciatives que la Comissió ha posat en marxa per començar a preparar el futur del programa és la plataforma Erasmus + Generation Online Meeting Point. Es tracta d’una pàgina web que ofereix als joves i a organitzacions i entitats l’oportunitat de participar en debats amb experts en temes de joventut, educació i formació. Els participants poden proposar temes, identificar problemes i presentar solucions. Perquè tot i que potser no arribem, com somniava Eco, a fer anar d’Erasmus tots i cadascun dels europeus; si que voldríem que l’experiència estigui a l’abast del màxim de ciutadans possible i que tots aquells que desitgin estudiar o formar-se en un altre país de la UE trobin les facilitats per fer-ho.

Oliver Klein és professor de Ciència Política a la URV i regidor a l’Ajuntament de Cambrils.

Els esdeveniments cauen en comptagotes o s’acceleren segons la urgència. I és veritat que aquells que reflexionem sobre la qüestió sabem des de fa temps que les coses no van gaire bé per la Unió Europea. El Brexit, l’increment del populisme i dels euroescèptics al Vell Continent, la victòria de Macron o la resistència de Merkel, són només alguns clars exemples de cap on es mou el pèndol en cada moment determinant o crisi espontània que ens toca viure.

Més que mai tornen a dibuixar-se i recordar-se les subcultures europees, que mai havien deixat d’existir, però que a força d’invertir en “ciutadania europea” algú pensava que es podrien difuminar finalment: el centre europeu el segueix construint una possible entesa entre França i Alemanya, reforçada per altres països que puguin acompanyar una nova embranzida en el que sempre ha estat un procés amb avenços i retrocessos; els anglosaxons, més enllà del Canal de la Mànega, els més forts dels quals ja no hi són, deixen oberts els temes d’Escòcia, Irlanda, Gibraltar…; els escandinaus, cada vegada més allunyats i amb dinàmiques pròpies i concentrades en el seu espai més immediat; els europeus del sud, tan menyspreats (ens ho recordava no fa gaire el laborista protestant holandès Dijsselbloem) i ara, de sobte, convidats a la refundació; i el gran grup de països que va engreixar la Unió després de la Caiguda del Mur de Berlín, segurament de manera massa ràpida, els que quedaren durant massa temps a l’altra banda del ‘iron courtain’ en paraules de Winston Churchill, sobre els quals hem de reconèixer que ha existit un interès més estrictament econòmic que jurídic o democràtic.

Doncs no tot són diners, Europa! Hem de tornar a una reflexió molt inicial dels discursos de Salvador de Madariaga, Pablo de Azcárate, Robert Schuman o Jean Monet. Moltes vegades cal més esperit i convenciment per part dels qui porten el vaixell i conviden de manera poc convincent a què hi pugem de nou a un trajecte poc clar, o ens demanen de no pensar a baixar-hi a la propera escala! Existeixen moltes més coses interessants per als europeus en el seu conjunt que reduir-ho tot plegat a la moneda única que és l’Euro o la competitivitat de les empreses transnacionals de cada Estat que n’és membre a escala mundial.

No oblidem que les normes del joc sembla que hagin canviat, i gairebé sense adonar-se’n, o no se’n volien adonar, els que en tenien alguna responsabilitat de pilotatge: tornar a dibuixar fronteres, tornar al tancament i al discurs agressiu, ho estan imposant des de l’extrema dreta a l’extrema esquerra, des dels nacionalismes als nous feixismes, de diferent signe, que van mostrant el seu cap cada vegada amb més orgull. Diuen que ser europeista resulta estar a favor de la mundialització i de la globalització, i que això pot ser dolent pels habitants de cada país, perquè no se’n beneficien directament i tot s’ho queden les elits extractives. Que potser tenen raó? Que potser podem tenir arguments intel·lectualment superiors per construir una resposta satisfactòria per aquells qui gosarien apostar per ‘més Europa’, dient totes les veritats, i corregint allò que darrerament s’ha estat fent malament? Som-hi, perquè si no serà massa tard.

Oliver Klein Bosquet

Professor de Ciència Política a la URV i regidor a l’Ajuntament de Cambrils