Ahir va ser el segon diumenge en confinament i les notícies que rebíem (l’estat d’alarma s’allarga dues setmanes més) indiquen que hi haurà més diumenges com aquest. Tots sabem per què estem tancats a casa. Estem intentant reduir el nombre d’infeccions per alleugerir la càrrega terrible del sistema de salut i per poder salvar tantes vides com sigui possible.
Tanmateix, tots som conscients que l’aturada total de la nostra societat té un impacte molt gran també en la nostra economia. Aquí també hi ha molt de patiment. Avui llegia que els pagesos tenen por de perdre les collites de primavera, entre la que hi ha, per exemple, la dels calçots. Hi ha molta preocupació entre els petits empresaris i els autònoms, i també al sector –importantíssim a Catalunya- del turisme que perdrà, com a mínim, la temporada de Setmana Santa.
Per calcular l’impacte de la crisi he mirat alguns estudis publicats recentment. Per exemple, l’Afi (Analistes financeres internacionals) estima que el PIB espanyol cauria un 2,6% el 2020 si la paràlisi actual dura fins a finals d’abril (45 dies). Les pèrdues de llocs d’ocupació afectarien principalment els contractes temporals, amb la taxa d’atur augmentant del 3% al 16%.
Quasi tots els estats membres han fet plans d’emergència per mitigar les conseqüències de la crisi i salvar tantes empreses i llocs de treball com sigui possible. Per permetre això, la Comissió Europea va activar el 20 d’abril la clàusula general d’escapament, que preveu el Pacte de Creixement i Estabilitat. Amb l’activació d’aquesta clàusula, els estats membres tenen carta blanca per endeutar-se tant com considerin necessari per afrontar la crisi sanitària i ajudar les empreses, als autònoms i els treballadors. Espanya ja ha proposat un pla d’uns 200.000 milions d’euros, en torn un d’un 20% del PIB.
Dues paraules sobre el Pacte de Creixement i Estabilitat: es tracta d’un conjunt de regles dissenyades per garantir que els països de la Unió Europea tinguin finances públiques sòlides i coordinin les seves polítiques fiscals. Gràcies a aquestes regles hem aconseguit una reducció important dels dèficits, una contenció de l’endeutament dels estats i un estímul a l’economia que portava, fins l’arribada del coronavirus, set anys de creixement i unes taxes d’ocupació mai vistes a Europa (a prop del 75% de la població en edat laboral).
En el cas d’Espanya, cal recordar que el 2011 teníem dèficits de l’11% i una prima de risc de més de 600 punts. En aquestes condicions el deute públic es va enfilar fins al 100% del PIB. Us imagineu si la crisi del coronavirus ens hagués caigut en aquestes condicions? Ara tenim un dèficit de menys del 3%, i això deixa al govern molt més marge de maniobra per poder endeutar-se i afrontar a la crisi.
A més a més, el Banc Central Europeu ja ha anunciat un programa de 750.000 milions d’euros per evitar que a cap especulador se li acudeixi apostar contra algun estat de la Unió inflant artificialment la prima de risc. Ara ha estat Lagarde qui ha entonat el famós whatever it takes de Mario Draghi. Un cop fet això cal pensar en solucions fiscals a més llarg termini. La presidenta Von der Leyen ha suggerit la creació de “Coronabons”, és a dir, de deute públic mutualitzat, al menys mentre duri la crisi. Caldrà veure com reaccionen a aquesta iniciativa els caps d’estat i de govern.
Tot i així, tal com explicava al principi, reduir l’impacte econòmic de la pandèmia no només depèn d’Europa: tots podem col·laborar a la recuperació quedant-nos a casa. M’explico: com us deia, l’Afi pronosticava una caiguda del 2,6% el 2020 si la paràlisi actual dura fins a finals d’abril (45 dies). Si el problema s’allarga entre 15 i 25 dies més, el PIB s’ensorraria fins un 6%. Molts analistes (Standard & Poors, Bank of America o Goldman Sachs) creuen que si la durada del confinament no és gaire llarga, podríem trobar-nos amb una crisi en forma de V. Es a dir, que a una caiguda ràpida de l’economia podria seguir una recuperació igual de ràpida, amb creixements el 2021 d’entre el 4,3 i el 5,2% el 2021. Però, cal ser estrictes. Si la situació s’allarga i comencen a tancar empreses, podríem tenir una crisi en forma de L. La recuperació trigaria molt més.
Val la pena quedar-se a casa. Val la pena pels nostres avis, pels nostres metges i metgesses, pels malalts. Però guardant la disciplina i acurtant la durada d’aquesta aturada forçosa també ens ajudem a nosaltres mateixos, a tots els treballadors, als empresaris, a la nostra economia i ajudem a evitar que després d’una terrible crisi sanitària no tinguem també una terrible crisi econòmica.
Ferran Tarradellas
Director de la Representació de la Comissió Europea a Barcelona
