Inma Pastor és directora de l’Observatori de la Igualtat de la URV.

Celebrar, de nou i cada any, el dia 8 de març per reclamar igualtat entre homes i dones pot semblar, per a moltes persones, una celebració irrellevant i una reiteració. I potser tenen raó: fa més de 20 anys que les Nacions Unides, a la quarta Conferència Mundial sobre les Dones a Beijing, van acordar la manera com calia superar les desigualtats, el “mainstreaming” de gènere; recorden el concepte? I fa també poc més o menys els mateixos anys, que la Unió Europea, amb l’aprovació del Tractat d’Amsterdam, va fer seu el principi d’igualtat entre homes i dones com un objectiu en l’execució de totes les polítiques. Des d’aquell moment han estat diverses les iniciatives polítiques, públiques i institucionals, però també del sector privat, d’empreses i organitzacions, que s’han sumat a la idea que la igualtat és un dret i, incorporar dones, una bona estratègia pel creixement. Tanmateix, la vida quotidiana ens mostra realitats diferents per homes i dones, o almenys per la majoria. Són molts els exemples que podríem posar per mostrar-ho: la menor participació de les dones en representació política, menor accés de les dones a càrrecs de poder i decisió, més atur i salaris més baixos també per elles… Podríem, també, referir-nos a la realitat d’altres països on la situació de les dones és encara pitjor: on la igualtat ni tan sols està reconeguda en la legislació, països on les dones reben prohibicions directes que limiten enormement la seva vida, països on la violència masclista és una pandèmia… Totes aquestes realitats les podem quantificar i reflectir en xifres. De fet, avui en dia tenim xifres per mesurar i quantificar tota –o gairebé tota– la realitat.

Tanmateix, en moltes ocasions, aquest esforç d’objectivar la desigualtat no aconsegueix canviar la realitat de manera contundent. Perquè això és el que necessitem les dones: un canvi profund en les mentalitats, un canvi contundent en l’organització de la societat, una transformació radical dels estereotips i rols que assignem a les dones i als homes i que ens col·loquen, sistemàticament, com un grup qüestionable, criticable, millorable. Les dones que es dediquen a la política viuen en primera pell aquestes crítiques quan són objecte de burles per la seva manera de vestir o quan són menyspreades les seves opinions; però també les noies joves –molt joves diria– són objecte dels estereotips quan estan sotmeses a una moda hipersexualitzada que les incita a tenir cossos perfectes, a mostrar el seu cos com si fos un objecte de consum per als homes–un objecte més–. I també ho són les mares que han de triar entre treball i família perquè cuidar dels menors o, cada vegada més, cuidar dels grans, continua sense ser una tasca compartida per la major part dels homes.

Celebrar un altre 8 de març ens permet recordar que queda molt per fer si volem que homes i dones visquin igualment lliures. Ens permet recordar que tot i els avenços de la Unió Europea en matèria d’igualtat necessitem més que mai el compromís de les institucions amb la igualtat. La Unió Europea ha mostrat el seu compromís a través de programes com “Drets, igualtat i ciutadania” que preveu el finançament de projectes per la igualtat, de documents com el Compromís Estratègic per la igualtat de gènere 2016-2019, d’organismes com l’Institut Europeu de Gènere que ha desenvolupat eines importantíssimes com l’Índex Europeu d’Igualtat de Gènere. Ara necessitem també el compromís individual de cadascun dels ciutadans perquè davant d’europarlamentaris que s’atreveixen a insultar i menysprear les dones cal una postura també contundent per mantenir, sense retrocessos, el principi d’igualtat entre homes i dones.

Inma Pastor Gosálbez

Directora de l’Observatori de la Igualtat de la URV